Moments d'incendi

Devia tenir catorze o quinze anys. I, de sobte, una notícia: un dels grups referents del rock de casa nostra se separen. Punt i final (en principi), com quan plou i fa sol i has de triar quin és el teu camí. Els havia sentit anomenar sovint per casa, o a l’escola, sempre per algú més gran que jo. I, preguntant, resulta que des de la panxa de ma mare ja rebia alguna cosa semblant a un uieeeee em va lligar corrent que encara ara no sé desxifrar. Moments difícils: tot canvia al meu voltant, tot passa molt de pressa i vaig perdut. Per sort, el canvi no ve mai sol, i em deixa petits tresors en forma de melodies, cançons que es graven amb foc (i alguna llàgrima) a les capes més profundes de la pell. Cicatrius invisibles.

Si sóc fidel a la veritat, un dels moments clau no va ser fins als 18: surto de l’estació d’Arc de Triomf, devien ser les 9 del matí, no havia esmorzat i portava un mp3, al límit de capacitat. Passant pel costat del parc de l’Estació del Nord, se’m clava al cap: podría ser tan fácil, seria espectacular si fueran reversibles aquellas noches de incendio. I com un huracà em vénen records i imatges, com un frenesí, com si hagués despertat la fera ferotge sense voler-ho. Tant per viure i la sensació d’haver viscut tant ja, d’haver superat molts “primers moments” i d’estar a l’espera que passi alguna cosa gran. Una cosa que no arriba. Als 22, un deixa-la Toni, deixa-la cantant a duo en un Polo a les 6 de la matinada amb un bon amic, quan la nit s’ha acabat i et resisteixes a tornar a casa. Quatre anys de carrera que han passat volant, i que l’excés (en tots els sentits) fa que amb prou feines retingui tres o quatre instants.

Vindran els anys, i amb els anys, la calma. O no.

La qüestió és que, encara avui, intento esbrinar on és aquell far que es mira aquella noia, la noia a qui escric cent mil cartes (a mà, esclar) i que fa que m’estimbi en ciutats adormides. Persegueixo aquesta utopia portant-la a ella i al vent com a única adreça, i perdo el cel. Un dia al parc conec el meu monstre i com si fos Sant Jordi faig justícia fins prometre la Lluna, que allà en diuen Ilargia. Res no m’espanta i aquest cony de temps em fa pensar que és hora de tornar a casa, tantes coses a fer i aquí estic, parlant de monstres i d’una noia que un dia va marxar per no tornar. I, tot i que no ho arribo a saber mai, no m’importa. La incertesa m’ha fet avançar més que no pas cap altra cosa. I les cançons. Companyes de viatge, fidels, capritxoses, inescrutables.