Cendra i or

Smoking Souls
Pau Planas

Smoking Souls ho han tornat a fer. Semblava que Nòmades (Propaganda pel fet, 2015) era la seva explosió definitiva, però no han passat ni dos anys que ja ens tornen a sorprendre amb un disc que encara va més enllà. Mantenen aquell rock enèrgic i guitarrer que els va convertir en una de les revelacions musicals de l'any, però sumen matisos i riquesa a una proposta que no sembla tenir sostre. Flirtegen amb aires psicodèlics en cançons com "La lluna", amaguen amb temes de caire intimista que, de sobte, es fan grans fins a esdevenir una gran explosió i ens acosten cap al rock més cru i fosc en peces com "Cicatrius".

La banda torna a fer-se forta en aquell difús instant on es mesclen l'amor i la lluita, la reivindicació i la quotidianitat. I, des d'allà, treuen l'optimisme per recordar-nos que "hem nascut per guanyar" i que "volarem sobre la llum del sol". Però no es queden només amb grans proclames i es llancen a unes lletres treballades i cuidades al detall. "Les dones de dol avui vesteixen amb vestits blancs, cansades de plorar avui volen ballar" canten a "Cançó de la son", una de les més polítiques del disc.

Les col·laboracions acaben de donar forma a un àlbum imprescindible. Gorka Urbizu (Berri Txarrak) canta en basc a "Cançó de la son", mentre que la veu trencada d'Albert Garcia (Itaca Band) es converteix en l'acompanyant perfecte de la contundent "Amiga". Roser Cruells (Els Catarres), en canvi, s'hi deixa sentir amb més subtilesa a "Cicatrius".

Tot plegat, per teixir un disc que no dóna treva. 45 minuts que passen a gran velocitat. Onze batalles fetes cançó que no et deixen temps ni per respirar. I, de sobte, sense ni adonar-te'n, arribes al final i només pots fer que tornar a activar el reproductor. Perquè Smoking Souls tenen alguna cosa que enganxa i es fa difícil deixar d'escoltar en bucle un àlbum que està cridat a ser un dels discos de l'any, tot i encara estar al mes de febrer.