Macedònia

"És un miracle que encara estiguem vius"
Pau Planas

Ha arribat el moment d'un nou relleu generacional per Macedònia. La tercera generació de fruites s'acomiadarà el dia 5 de febrer amb un concert a Razzmatazz i donarà pas a cinc noves cantants escollides entre prop de 1.000 candidates. És per això que, aquests dies, l'activitat bull en el local d'assaig de la banda. Les dues generacions de cantants comparteixen assajos i experiències per encarrilar el futur de la banda infantil per excel·lència del país.

"Nosaltres sempre havíem seguit a Macedònia i estar aquí és el nostre somni"

És dissabte al matí i les fruites més joves comencen a arribar, puntuals, acompanyades pels seus pares. Acaben d'entrar al grup i l'emoció se'ls dibuixa a la cara. "Estar aquí és un somni", repeteixen diverses vegades mentre ens ensenyen l'espai on assagen cada cap de setmana. Tenen poc més de 12 anys, però parlen amb una confiança i una seguretat poc habitual en l'edat.              


Com esteu vivint aquestes primeres setmanes com a Macedònia?

Mar: És molt emocionant.

Anna: Nosaltres sempre havíem seguit a Macedònia i estar aquí, cantant al seu local d'assaig, és el nostre somni. Ho estem vivint molt intensament.

Noa: Nosaltres vèiem tota la feina des de baix de l'escenari i poder fer ara aquesta feina i poder donar-ho tot és molt guai. 

Carlota: Has de pensar molt, has de posar-hi molta energia, ser positiu...

Mar: Treballem molt i ens ho passem molt bé.


Què us va fer decidir de presentar-vos al càsting?

Mar: Almenys a la meva família era una evidència. Com que m'agraden tant les Macedònia sempre els deia 'jo vull ser com elles, jo vull ser Macedònia'. Per això em van apuntar al càsting. A més, el càsting va ser tant guai i ens ho vam passar tant bé que vam dir 'si no passo, m'ho hauré passat molt bé'.

Noa: Jo sabia des de ben petita que les Macedònia canviaven cada cinc anys i tenia clar que volia presentar-me al càsting. I si no passava, almenys era una experiència súper guai. A més, ells ens ho deien, que els càstings son injustos i que si no passàvem no passava res.

Anna: A la meva escola de música hi havia un cartell del càsting i vaig presentar-m'hi amb una amiga meva. Vam dir 'provem-ho' perquè pensàvem que seria molt divertit. També coneixies altres nenes. No només anaves allà per voler ser Macedònia sinó que també hi anaves a fer amistat i a passar-t'ho bé.


Quan us van dir que us havien agafat, com ho vau rebre?              

Noa: Jo em vaig posar a plorar i a saltar per tota la casa.

Gina: No hi ha paraules per descriure aquest moment.

Mar: Ens van trucar i ens van dir 'us volíem preguntar si voleu ser una fruita'. Jo em vaig quedar dient: 'Què!?'

Anna: La meva mare em va dir 'Anna, vols ser una fruita?'. I jo vaig dir 'com que si vull ser una fruita? Vaja pregunta!'.

Noa: Van trucar a casa i feia molta impressió perquè va començar súper seriosa. Quan van posar l'altaveu jo deia 'mama, és que no m'han agafat, mira que seriosa que parla'. Però de cop diuen 'quina fruita vols ser?'. I va ser: 'Uaau!'.

Carlota: Nosaltres dos som de Girona i al càsting ens vam fer molt i el primer que vaig dir va ser: 'Ha entrat la Noa? Si no ha entrat la Noa jo no entro!'. Va ser molt guai perquè ens vam trobar, ens vam abraçar, vam plorar...


En algun moment vau tenir por del que us esperava a partir d'ara?

Noa: Jo potser no vaig pensar-hi gaire i només vaig dir que sí perquè era mot feliç, però la meva mare al cap d'uns dies de processar-ho em va dir tot el que això suposaria. Però ara que portem uns mesos és molt guai i vius experiències molt boniques.

Mar: Els pares t'ajuden molt en aquest sentit.

Gina: Els pares també fan un esforç molt gran, ens porten als llocs i sacrifiquen un temps per nosaltres i pel nostre somni.


Amb la generació més gran, com va la relació?

Carlota: Molt bé, hi ha una connexió molt xul·la. Ens veiem tant, ens  estimem tant...

Gina: Elles han passat pel que hem passat nosaltres i ens ajuden i ens donen consells.

Mar: Hi ha un tema d'empatia perquè se senten molt identificades amb nosaltres.

Anna: Per mi és una passada perquè seguies aquest grup i aquestes cinc nenes que són genials i ara poder estar amb elles assajant...

Noa: Ara formes part del grup i també ets Macedònia. 

"No hi ha paraules per descriure el moment en què ens van dir que ens havien agafat"


"Ens hem reinventat, Macedònia es bifurca i agafarà més volada"

Macedònia, però, no són només les seves cantants. Al darrer del projecte s'hi amaga el músic Dani Coma, ideòleg i líder de la banda. Ell és el compositor i qui s'ha encarregat de gestionar el grup des de la seva formació ara ja fa 15 anys.


És la tercera vegada que passeu per aquest canvi. Això ho fa més fàcil?

Sí. Ho hem fet molt més bé, ens hem organitzat molt més bé i hem millorat el que no sortia bé. No sortia bé a nivell de logística, perquè perdies molt de temps fent segons què, i no sortia bé a nivell emocional. Jo recordo que amb el primer canvi la generació que plegava i la nova van conviure juntes set o vuit mesos. S'estimaven molt, però és tant temps que és perillós perquè Macedònia ven només a les noves i a les grans no els fa cas. D'això en vas aprenent i ara el temps que comparteixen juntes són tres mesos. 


El moment del canvi és el moment més difícil pel grup?

Sí, és un moment molt difícil i on no saps què has de fer. Per exemple, et planteges què és millor vendre: el concert final o les noies noves? Jo vull vendre les cares noves, però també has de fer el concert final. A nivell mediàtic és difícil decidir què volem ensenyar. I també és difícil a nivell intern: aquest traspàs de poders, aquests petits egos que tenim, que aquí els cuidem molt, però els tenim... Les que arriben tenen ganes de ser protagonistes. Amb prudència i amb cortesia, però ho volen ser. I les grans no volen deixar de ser-ho fins que toqui. La gestió emocional és complicada. I la logística també. Som quinze persones avui aquí assajant, dues fan tard, sempre hi ha algú a qui li passa alguna cosa...


Des del moment que les noies entren al grup se'ls explica que només és per cinc anys, però quan arriba l'hora de marxar, suposo que sempre és complicat d'afrontar...

Clar. Això no treu que hagis de passar una època de dol. Un dol acceptat, un dol que ja saps que arribarà, però estàs trist. I després hi ha una sensació molt perillosa que és la de buit. De vegades, quan formes part d'una cosa tant gran o que té tanta repercussió et sembla que és el més gran que has fet a la teva vida i no és cert! Jo, per exemple, de tots els meus projectes el més conegut és aquest, però no és el millor! No és el més gran! No és el que em dona de menjar! Jo això ho entenc, tinc 42 anys, però elles tenen una mica aquesta sensació de buit. Ara, quan pleguen, de sobte tenen tots els caps de setmana lliures! És una sensació estranya quan portes cinc anys en què no has tingut cap cap de setmana.


A la nova generació, què és el primer que se'ls explica?

El primer de què parlem és de les xarxes socials. De cop, tothom vol ser amic seu a Instagram, a Musically, a Snapchat... Aleshores els parlem d'aquesta primera onada que rebran. Hi ha molts camps oberts. També hi ha la presència: quan arribi algú, el primer que faig és saludar, aixecar el cap, somriure, mirar, parlar, preguntar... Si us hi heu fixat, quan us han vist han passat dels seus pares i us han fet cas a vosaltres. Tot això són premisses que anem donant i avui, quan marxeu vosaltres, direm: 'vigila, perquè no has fet tal cosa'. Hi ha tot aquest seguiment social. I també hi ha la part musical. Són cinc nenes que canten molt bé, però que juntes encara no queden bé. El grup no existeix encara. Tenim cinc nenes que podrien ser cinc solistes, però el so de Macedònia encara no existeix i és el que estem fent ara, amb cançons noves i anar provant i repetint. Elles també s'estan adonant que cantar no és tant fàcil.


Amb noies de 12 o 13 anys que, de sobte, passen a tenir tot aquest ressò mediàtic, com es gestiona tot aquest aspecte social?

És complex. Una de les frases que jo dic sempre a les famílies i a les nenes és que a Macedònia no tindran mai cap problema. Sempre hi ha alguna tensió, però no hi haurà cap problema. Tots els problemes que tindran els tindran fora: la gestió amb els amics, quan totes les amigues quedin el cap de setmana i tu no puguis quedar, la gestió amb les xarxes socials... És aquí on les famílies han de prestar atenció. Un cop aquí les cuido jo i les mimo com si fossin les meves filles, però a fora és perillós. A nivell de xarxes, per exemple, hi ha d'haver aquest control i de tot això en parlem.


Respecte les generacions anteriors, aquesta exposició social deu haver canviat molt...

Ha canviat molt i canvia el mitjà. Amb la primera generació gairebé no anàvem ni amb mòbil; amb la segona, la xarxa que ho petava era Facebook; les que ara pleguen van començar amb Facebook i després Snapchat i Instagram i aquestes de Facebook ja no en tenen. Tenen l'Instagram, Musically... Canvia molt i jo m'he d'anar posant al dia.

"El primer de què parlem amb les noves integrants és de les xarxes socials. De cop, tothom vol ser amic seu a Instagram, a Musically, a Snapchat..."


En el càsting teníeu més de 1.000 candidates. Com es gestiona per triar-ne només cinc?

Ara les noies ho deien. El primer que els dèiem en arribar és que els càstings són injustos per naturalesa i que, per tant, no hi busquessin justícia. Nosaltres busquem un producte. Macedònia no és un grup d'amics que es troben per passar-ho bé, és un producte i nosaltres busquem a cinc nenes que hi encaixin. Nosaltres som molta gent i hi havia qui deia: 'Hem de veure les 1.000 nenes?'. Molta gent deia que els demanéssim que enviessin fotos i currículum i fer una primera selecció. Però són nens! No els diràs que no els agafes per la foto! I si canten molt bé? S'ha d'anar amb molt de compte i vam decidir veure-les a totes. Aquesta vegada vam decidir fer grups, que l'anterior càsting les vam veure una per una. Durant deu dies, anaven passant grups de vint-i-cinc o trenta. Allà els fèiem una classe, fèiem dansa, fèiem teatre, les fèiem riure... I des de fora les anàvem observant i anàvem traient les que eren molt sèries, les que estaven molt desenvolupades i ja semblaven noies, les que eren molt menudes... Anaves fent una selecció amb compte. Hi havia molta gent que somiava entrar a Macedònia, però també moltes nenes que s'hi presentaven perquè els encantava Macedònia i volien provar-ho.


Perquè pel concert de comiat heu volgut escollir Razzmatazz?

Últimament ens passen coses molt boniques. Hi ha fans de Macedònia que ja tenen fills. Fa poc vaig rebre un correu d'una noia que tenia vint anys i que em deia 'avui he esborrat les cançons de Macedònia del mòbil'. I penses: 'ostres, fins als vint anys ha tingut la necessitat de tenir les cançons de Macedònia al mòbil perquè era el que va viure de petita'. Poder tocar en una sala on tota aquesta generació de fans de les primeres Macedònia ara hi va de festa, o els pares de les fans de Macedònia també hi van, ens semblava una cosa especial. Ho hauríem pogut fer al Palau de la Música o a l'Auditori, però ja hi hem tocat i ens venia de gust fer una cosa nova i diferent.


Aquell dia hi trobarem només la generació que s'acomiada o totes dues?

Cantaran les dues generacions, però el paper de les petites serà simbòlic. Les presentaran, faran el relleu del micro i els cantaran una cançó que es diu 'Gràcies' on els agraeixen com les han ajudat. Bàsicament, però, el concert el faran les grans.


Després d'aquest concert, per on passa el futur de Macedònia?

Macedònia s'ha reinventat una mica. La vida de Macedònia és molt complicada. Costa molt fer concerts perquè no sonem a cap ràdio ni enlloc, la gent que ens coneix és pel boca orella. Jo considero un miracle que encara estiguem vius. De fet, seguim vius perquè és un projecte personal. Si fos un negoci ja haguéssim tancat. Hi ha èpoques en què hi guanyes diners, però en un negoci l'època en què en perds, plegues. I l'època en què en vam perdre no vam plegar. Aleshores, ens hem reinventat. Ara, amb la nova generació, farem concerts i el mateix que hem fet amb aquesta generació però canviarem el format dels CDs. No descartem desaparèixer del món les distribuïdores i que si tu vols un disc de Macedònia hagis d'entrar al web a comprar-lo. Això s'ha d'acabar de decidir, però estem preguntant-nos si és necessari entrar en aquest mercat. I, a nivell artístic, també entrarem en el món del teatre. Jo vinc del teatre i amb aquesta nova generació estem preparant un muntatge amb els poemes de la Joana Raspall que es diu 'Agafa el raspall'. Hem escrit un guió i a partir de l'any vinent farem xarxa escolar i anirem per les escoles a musicar poemes de la Joana Raspall. Volem entrar a les escoles, directament. 


Per tant, Macedònia no només canvia de components...

Exacte. També és una qüestió d'energia. Jo hi estic al capdavant i estar cinc anys més fent el mateix... Ara al principi sí perquè hi ha les nenes noves però si d'aquí un any i mig veig que la dinàmica dels propers cinc serà la mateixa que fins ara, ja no mola. Fa falta algun al·licient més i l'hem trobat! Estic súper animat amb aquesta nova generació, no només perquè les nenes m'entusiasmin, que m'entusiasmen, sinó perquè Macedònia es bifurca i agafarà més volada.

"Macedònia no és un grup d'amics que es troben per passar-ho bé, és un producte i nosaltres busquem a cinc nenes que hi encaixin"

 
"Quan entres al grup no ets conscient del món que se t'obrirà"

Les fruites més grans ja han arribat totes al local i, mentre les petites comencen l'assaig, ens expliquen com porten les emocions ara que la seva etapa amb Macedònia arriba al final. Elles hi van arribar el 2011 i han crescut amb la banda. Ara els toca dir adéu, però ho fan sense dramatitzar. "Els comiats no ens han de fer por", es pot llegir a l'explicació del Verkami que han posat en marxa per finançar el concert de comiat i elles sembla que han fet seva aquesta premissa.


Com afronteu aquest comiat?

Sara: Una mica nervioses perquè això se'ns acaba, però tenim moltes ganes de fer aquest últim concert en una sala tant emblemàtica com ho és Razzmatazz. Estem preparant coses xul·les per acabar a dalt de tot.

Maria: Ens sap una mica de greu marxar perquè han estat cinc anys en què hem fet moltes coses, però han sigut uns anys molt bonics i poder donar el relleu a una generació que té tanta energia i està tant motivada, és molt bonic.


Es fa difícil aquest adéu?

Irene: Difícil no. Quan vam entrar al grup ja ho teníem molt assumit que era per cinc anys i que els havíem d'aprofitar al màxim.

Carlota: El que és realment bonic és que s'acaba. Si fos tota la vida, potser no ho apreciaríem tant com ara. I també tenim ganes de fer altres coses, potser juntes o potser separades, no ho sabem. 


Hi ha una certa por al comiat?

Irene: Els comiats en realitat són bonics perquè el saber que hi ha un final ens fa viure-ho més intensament.

Sara: Acaba una etapa, però en comença una altra.


Aquests mesos de convivència amb la nova generació, com estan anant?

Maria: Estant anant súper bé. Recordem amb molta tendresa quan vam fer el relleu amb la generació passada i com ens van cuidar i ara poder cuidar-les a elles cinc i veure que estan vivint el que tu vas viure és molt bonic. 

Paula: Són nenes amb qui comparteixes la música i els pots ensenyar tot el que has après durant tots aquests anys, que realment és una cosa molt bonica.


Aquest procés el veieu molt similar al que vau viure vosaltres?

Sara: Sí, bàsicament seria el mateix.

Irene: Intentem que sigui el mateix. Ens van cuidar tant bé, que nosaltres les volem cuidar igual de bé.


Quins consells els heu donat?

Maria: Jo crec que molta serenor. Vius coses molt intenses i és molt fàcil que les coses t'afectin més del que t'han d'afectar. Tant allò bo com allò dolent. Llavors, calma, gaudeix de totes les coses bones que et passin i no t'agobiïs per tot allò que no t'acabi de sortir bé perquè hi ha d'haver coses que surtin malament per poder millorar-les.

Paula: I valorar tot això que estàs vivint perquè quan passen els cinc anys s'acaba. Dies que potser fa mandra fer alguna cosa, has de veure que tens aquesta oportunitat i que ho has d'aprofitar perquè s'acaba.

"Amb Macedònia vius coses molt intenses i és molt fàcil que t'afectin més del que t'han d'afectar"


En aquell moment d'entrar al grup, la vostra vida devia canviar totalment. Com ho vau viure?

Irene: Nosaltres teníem entre 12 i 14 anys i ara en tenim entre 17 i 19. És tota l'adolescència. Tots sabem que l'adolescència és el procés més gran de canvi i l'hem viscut dins el grup. Jo penso que la nostra vida seria totalment diferent si no haguéssim estat dins el grup.

Maria: I no n'érem conscients. Quan entres al grup no ets conscient de tot el que faràs i del món que se t'obrirà. A mi m'ha portat la idea de pensar que et pots dedicar a una cosa que no t'havies ni plantejat. 


En algun moment costa aguantar aquest ritme i tot el canvi que això suposa en la vostra vida?

Carlota: Hi ha moments difícils, com en totes les coses. Quan tenim exàmens és difícil combinar-ho amb l'escola, no tenim tant temps per estudiar.

Paula: Un suport molt gran són els pares. La família són un element fonamental en tot aquest procés.

Maria: I compartir-ho amb elles quatre també. Estàs amb quatre noies més que estan igual que tu i és molt bonic poder-ho compartir.


Si poguéssiu tornar enrere, us tornaríeu a presentar als càstings?

Totes: Oi tant! Segur!

Sara: Encara amb més motiu, perquè ja saps on et fiques. Algunes vam entrar als càstings sense saber on ens ficàvem i quan ets a dins és quan veus tot aquest món, el treball que hi ha dins i la felicitat que et comporta.  


El concert de Razzmatazz, com us l'imagineu?

Irene: És una de les grans sales del país i ens fa molta il·lusió tocar-hi. És l'últim concert i ha de ser emblemàtic.

Maria: Ens està costant perquè tenim ganes de recollir aquests cinc anys en un concert d'una hora i mitja o dues i és difícil. Volem posar-hi moltes coses i no deixar-nos res perquè és l'últim. Serà impressionant.


Després d'aquest concert, què teniu en ment?

Sara: Hem anat fent coses en solitari. Hem entrat en aquest món i hem vist que a les cinc ens agrada molt i hem començat a fer coses soles, però ves a saber què ens porta el futur!

Maria: Està clar que després de cinc anys juntes tenim ganes de fer coses que no hem fet mai per separat però també tenim ganes d'aprofitar la nostra complicitat per si podem muntar alguna cosa... De fet, alguna cosa tenim pensada! Que no sigui ben bé un grup,  que ens permeti fer a cadascuna el que sigui, però sense perdre aquest contacte i aquesta complicitat que tenim.


Voleu seguir en el món de la música, per tant?

Totes: I tant!


Us fa por no poder-vos treure l'etiqueta de Macedònia?

Sara: Forma part de la nostra vida i l'etiqueta sempre hi serà. Has estat a Macedònia i ets una Macedònia, exMacedònia o el que sigui. Sí que anirem fent altres coses i altres projectes que potser ens porten altres noms, però el de Macedònia sempre el tindrem.

Maria: Tant de bo no el perdem mai però a més n'hi sumem de nous, poguem fer coses que no haguem fet amb Macedònia i poguem dir 'no només he sigut això, puc fer moltes altres coses'.

Carlota: Macedònia té unes pautes molt limitades. No podem demostrat tant com cantem o com ballem. Potser a partir de què deixem Macedònia podem demostrar a tothom tot el que podem fer. 

Paula: Macedònia ha estat un primer tastet i ara podem dir: 'puc seguir més cap a aquest estil o cap al món de la dansa...'.

"Macedònia té unes pautes molt limitades. Potser a partir de què ho deixem podem demostrar a tothom tot el que podem fer"

La pregunta de la setmana

Ferran Palau
Ferran Palau pregunta Per què creus que a la gent que no mira la tele, li agrada tant dir-ho?
Macedònia
Macedònia respon

Irene: Perquè van de diferents i alternatius.

Paula: Per fer-se els notes.

Irene: I perquè la gent que va al revés el món ho acaba dient.

Maria: Perquè queda bé, com que la tele no està ben vista perquè hi ha més programes escombraries que res més, és més intel·lectual dir que no la mires.

Sara: Doncs hi ha molts programes interessants, el que passa és que has de saber mirar la tele.

El test de La Tornada

Quin és el primer concert on vau anar a la vostra vida?

Irene: Jo el primer concert que vaig anar, tenia mesos potser, i era d'en Tonietti.

Paula: Jo segur que també.

Sara: Jo no ho tinc molt clar però un dels primers crec que va ser la Beth.

Maria: Jo no és ben bé un concert, és un musical, però recordo que em va canviar. Va ser el musical Què! de l'Àngel Llàcer i en Manu Guix.

Carlota: Jo no me'n recordo, potser Macedònia.


Un personatge fictici que admireu?

Paula: Doraemon, claríssim.

Maria: Peter Pan i el Petit Príncep.

Sara: Jo la Bella.

Carlota: La Ventafocs, perquè sempre la mirava a casa la meva àvia.

Irene: Inuyasha, jo era súper fan del 3XL i K3.


Un lloc on perdre's?

Irene: Un món tipus Alícia al país de les meravelles, amb personatges estranys.

Sara: Jo una illa al mig del mar.

Carlota: Sí, jo també una illa deserta.

Paula: Jo Nova York de nit, per descobrir llocs.

Maria: Jo pel Pedraforca.


Amb qui preferiríeu anar a sopar: amb l'Eduard Punset o amb l'Albert Espinosa?

Irene: Pot ser amb els dos?

Sara: Jo l'Espinosa.

Maria: Jo crec que també.

Paula: Jo potser en Punset, que a filo en parlen molt.


Quines tres coses salvaríeu de casa vostra si hi hagués un incendi?

Irene: La meva família, el meu gat i crec que ja està.

Maria: Jo la meva família, el meu gatet i suposo que la guitarra.

Irene: Si, clar, queda molt bé dir això! A veure si salvaries la guitarra o el mòbil!

Carlota: Jo la meva família.

Sara: La meva família, els veïns, pobres, si també els toca, i ja està.

Paula: Jo també, la família, la guitarra i el mòbil.


El pitjor concert vostre que recordeu?

Paula: Jo concert no, un acte...

Totes: Sí, aquest!

Irene: Amb els Marrecs de Salt.

Paula: Jo estava cantant i tenia un atac de tos que no podia parar...

Maria: Era un dels primers actes que fèiem.

Carlota: A més no ens sabíem la cançó.

Maria: Els nens se la sabien millor que nosaltres, ens vam equivocar d'estructura tres vegades...

Carlota: A més anàvem amb la música gravada i els músics no hi eren i no podien seguir-nos.


Heu mirat mai Gran Hermano?

Sara: No.

Irene: No

Carlota: Alguna cosa, però no ho he seguit.

Paula: Jo igual.

Maria: Jo un cop em vaig com enganxar durant un mes o així, però no m'agrada.


Amb quin personatge de Plats Bruts us quedaríeu?

Irene: La Carbonell! A més, la meva àvia també es deia Carbonell de cognom i em feia riure.

Paula: Sí, la Carbonell.            

Maria: Jo amb en López.

Carlota: Jo també, en López!

Sara: Jo amb l'Emma.


Amb qui no us faríeu mai una selfie?

Maria: Amb Trump.

Carlota: Ah, sí.

Sara: Amb en Justin Bieber, que encara em donaria un cop de puny.


Per acabar, sabríeu completar una cançó d'Oques Grasses que diu: "Jo vull ser papa, jo vull ser rei"...?

Totes: [cantant] Vull ser la dona d'un home forrat. Tenir un vaixell i una girafa, viure de l'aire i de l'esperit sant. Ja pots agafar-ho tot i anar-te'n a tomar pel cul, cul, cul, cul, cul, cul...