Tierra Santa

Fulla d’acer oxidat
Quico Gil

El blau radiant de les llums i una negra selva de samarretes i cabells llargs donen vida a una Bikini expectant; colors que es repeteixen a l’entrada triomfant de Tierra Santa, que arriben a Barcelona de la mà de la promotora Damask Events. Vuit compassos en La menor donen el tret de sortida a un espectacle ple d’adrenalina i llegendes medievals bategant al ritme del heavy rock clàssic. Per desgràcia la sonorització no va acompanyar gaire: fins al setè tema no va poder-se apreciar el teclat ni els solos del segon guitarrista. Un públic enèrgic alça constantment punys amb banyes acompanyant la caixa a "Sangre de Reyes", que deixa pas a melodies més tranquil·les passada mitja hora de concert.

Musicalment no hi ha gaire a dir. Tenim els típics riffs guitarrístics a corxeres amb l’ocasional ús del 'gallop', un baixista que desaprofita un Musicman Stingray fent tòniques i una bateria sense vida que reitera el ritme ‘bombo-caixa-bombo-bombo-caixa’ durant l’enorme majoria dels temes. De fet, malgrat la insistència del públic en dues ocasions va negar-se a oferir un solo de bateria. És un heavy tan tradicional que sembla, com les lletres, ancorat a l’edat mitjana. Malgrat la manca d’innovació i d’espontaneïtat, és un espectacle entretingut sense talls que demostra una experiència als escenaris de més de dues dècades.

Queda clar que quan parlem de rock l’espectacle és tant o més important que la música en si. Grups d’amics s’uneixen com a ritual per cridar a ple pulmó les lletres de les seves bandes de preferència. Un home del públic explica que Tierra Santa són "una mena d’Iron Maiden espanyol". L’element sorpresa torna al concert amb un solo amb ‘tapping’ a "Alas de fuego", per a alegria d’una Bikini plena, madura i entregada.

La sinergia entre els membres funciona i ofereix moments de gran diversió. Els problemes de so inicial van desapareixent mentre encarem el tram final de l’espectacle, per al qual la banda riojana guarda grans hits com "Legendario" o "Canción del Pirata". Un final explosiu per a un concert gran però proper que intenta i aconsegueix emular l’ambient de les antigues tavernes, on la gent es reunia per beure i escoltar els bards narrant gestes militars, religioses i amoroses.