Recomanacions de l’equip

La recomanació d'aquesta setmana va pels rockers, especialment pels nostàlgics. Perquè sempre és bo treure la pols dels clàssics i recuperar antigues relíquies. És per això que us proposo recuperar un dels últims discos de Sangtraït: Noctambuls (Picap, 1996). Un disc de heavy metal en majúscules. Un àlbum que potser no conté cap els grans himnes de la banda, però sí cançons imprescindibles pels seus seguidors. Un disc encapçalat per una provocadora portada i que es convertia en un dels més contundents de la seva trajectòria.

La majoria d'edat. La primera feina. El primer desamor. Acabar la selectivitat i tenir ganes de menjar-se el món. Somiant despert (Música Global, 2011) per mi és tot això. Un munt de records del millor estiu que he passat mai a Sant Feliu de Guíxols -el meu poble-. Records associats al disc que sonava mentre treballava, el disc de debut d'Amelie. Cançons com "Per tu" o "Dia i nit" que encara sóc capaç de recordar. Cançons poperes que sense adonar-te'n són part de la banda sonora de la teva vida.

Fa ben poquet que vaig descobrir els Tortellinis gràcies a un cartell que vaig fotografiar al Clownia Festival d'enguany. I la veritat és que em van agradar força! Bon rotllo i festa són els adjectius més adients per a vuit joves de Tortellà que estrenen aquest primer disc, En un racó del món (RGB Suports, 2016). Fan mestissatge i, tot i que encara són joves i els queda feina per fer, estic segura que arribaran ben amunt!

Em trobo en la que segurament és l’etapa més pop que he tingut mai. Afortunat de mi, he tingut la sort de poder seguir més o menys de prop les novetats en aquest estil que hem tingut a casa nostra, que no han estat poques. Penso que la música, sobretot la que és capaç d’arribar a un públic gran està i ha d’estar en constant regeneració, i el pop en català ho està més que mai amb una alanada de grups joves que tot i potser tenir referents clàssics que mai, han portat aquest estil al seu terreny. Un dels pilars d’aquest moviment per mi és Pantaleó, que des de ja fa un parell de temporades avisa que ve amb força. Per mi, Reina Victòria (Petits miracles, 2015) és una de les perles de l’any, per la seva frescor però també per la seva transparència en els sentiments que transmet, que no són pocs.