Recomanacions de l’equip

He avisat mil cops: alguna cosa passa amb el rock a València. Estem en plena primavera i ja amb ganes d’estiu, però sempre es bon moment per recordar la tardor. En especial, el seu darrer àlbum, Una ciutat invisible (Mésdemil, 2014). Aquesta gent de València contribueix directament amb un estrat inèdit al territori i que està en eminent crescuda: el del rock en valencià. Si voleu entendre de què va aquesta onada que poc a poc va creixent, no deixeu d’escoltar Tardor. Ja hi ha ganes de sentir el nou disc que estan preparant i que acaben de poder finançar gràcies a un Verkami, però mentrestant, sempre és bo recordar.

Aquesta setmana em trasllado a un univers alternatiu on l'atmosfera que es respira està carregada d'emocions. Aquest món idíl·lic es creat per una sola veu. Però no una veu qualsevol, sinó la commovedora veu de Sílvia Pérez Cruz. Un veu ferma que hipnotitza en els directes i et fa posar la pell de gallina escoltant-la desde casa. Personalment, em quedo amb el disc d'homenatge al seu pare, Càstor Pérez, 11 de novembre (Universal Music, 2012). On l'empordanesa es capaç d'enlluernar-te a través d'unes composicions imaginatives que van més enllà d'etiquetes per diluir-se entre els llindars dels gèneres musicals, esdevenint així disc d'or tot i allunyar-se de les modes.

Patxanga carinyosa, diuen. I tant carinyosa! Des d'Osona, l'Animalànima (RGB Suports, 2014), el primer disc de Bonobos, ens arribava carregat de positivisme i afecte. Un disc que sona sempre al cotxe d'un dels meus millors amics i que no cansa ni deixa descansar. Em quedo amb 'Barcelona' i els records que em desperta i 'Reflex clar de lluna' i la tranquil·litat que em provoca. Us convido a descobrir aquest grupàs, que tot just ha estrenat també el seu segon disc! Viu-la que la vida viu en l'ara...

Ara fa cinc anys, una vintena d'artistes del país s'unien per retre homenatge a Antònia Font amb el disc Versions halògenes (Discmedi Blau, 2011), una autèntica col·lecció de joies. Xarim Aresté i els seus pomelos posant del revés "Clint Eastwood", La Iaia passant pel filtre vigatà "Wa yeah!", Gertrudis aportant un punt de rumba a "Patxanga", Mishima amb una versió preciosa de "Final"... El disc era una constant de grans perles dignes de guardar en el calaix més ben protegit. I encapçalant-ho tot, el diamant més brillant: Tomeu Penya cantant "Al·legria".