Doctor Prats
La primavera passada, Doctor Prats van ser una de les revelacions del panorama musical català gràcies a 'Patates amb peix' (Autoeditat, 2015), el seu primer treball. Ara, només un any després, el grup acaba de publicar 'Aham sigah' (Música Global, 2016), un nou disc on segueixen tenint la festa, l'optimisme i la diversió com a bandera.
Fa poc més d'un any que vau fer el vostre primer concert i ja presenteu el segon disc. D'això se'n diu rapidesa...
Marc Riera: Realment és una bogeria, però crèiem que era el moment. Creiem que en aquesta vida s'ha d'apofitar un moment d'unió i de ganes com el que teníem. A més, en el primer només teníem nou temes i els directes se'ns feien molt curts. Ja estàvem començant a tancar concerts per a aquest 2016 i allargar un any més amb només 9 temes era una mica just.
Entremig heu fet una gira de 40 o 50 concerts. Com s'aconsegueix combinar tot això?
MR: No ho sé... [riu].
Miki Santamaria: Ha estat una cursa contrarellotge. A l'agost vam decidir gravar aquest segon disc, vam fer els temes al setembre, vam preproduir-lo entre octubre i novembre i a finals de gener ja entràvem a gravar.
MR: Ara que ho dius, realment és una bogeria... Fer un disc costa molt més del que pugui semblar. A més, nosaltres volíem incorporar noves sonoritats i al principi teníem la sensació que quedava molt cutre, per tant, havíem de treballar-ho moltíssim. Va ser una feina bastant bèstia.
La repetiríeu, aquesta cursa contrarellotge?
Josep Jaume Rey: Jo recordo que, just en acabar el disc, en Marc va dir aquesta frase: que ho tornaria a fer. Es va passar tot el període dient: 'Això no ho podem fer mai més' i, a l'últim moment, va dir: 'encara ho tornaria a fer!'.
MR: En tota la meva vida professional com a músic, mai havia tingut aquesta sensació d'haver gravat un disc i haver-ne volgut fer un altre immediatament. Ens ho passem bé fent-ho que mola molt poder treballar tots els que ens hem ajuntat.
Amb el primer vau ser una de les revelacions de l'any. L'objectiu era aprofitar el moment per no perdre pistonada?
JJR: És una barreja d'això i d'aprofitar que estem tan bé. Si no haguéssim gravat aquest segon disc aquest any, ens n'hauríem penedit.
Quan un grup treu nou disc sempre diu que és una evolució. Amb un any, hi ha temps d'evolucionar?
MS: I tant!
MR: En el nostre cas, per fer el primer disc no ens vam ni trobar com a grup. Jo anava amb el meu ordinador a casa d'un a gravar unes guitarres, després a casa un altre a gravar baixos... Va ser un disc que vam fer molt casolanament i, fins i tot, hi ha alguns components del grup que, quan el disc ja estava fet, encara no es coneixien.
MS: Jo no coneixia el teclista ni el trombonista i el disc ja estava fet. Ni el bateria tampoc.
MR: Ens vam conèixer en el primer vídeo que vam fer.
MR: Un cop ens vam trobar, vam trobar una sonoritat diferent. A aquell disc, potser li mancava una mica de sonoritat pròpia. Al llarg de la gira hem anat veient com toquem cadascú i aquest segon l'hem fet a la nostra manera. És un disc que ens costa molt menys de tocar. Més que evolució, és trobar-se per primer cop.
En què es tradueix aquest poder treballar conjuntament?
JJR: Potser és una mica més fresc que l'anterior. Es nota que surt més de dins.
MR: Sembla mentida, però nou o deu de les cançons es van fer en nou dies. Vam estar aquests nou dies treballant i va sortir una cosa que era molt compacta i molt fresca i marcava un moment molt concret. És molt homogeni i té una força que l'altre no tenia. L'altre eren cançons fetes en dos anys de llargada i hi havia coses molt diferents perquè eren d'èpoques molt diferents. Aquest té una essència i un esperit d'un moment concret.
"Amb el primer disc hi ha alguns components del grup que, quan el disc ja estava fet, encara no es coneixien"
El primer que hi notarà la gent, ja amb el títol i la imatge, és que heu buscar un imaginari molt tribal. Per què?
MR: Fins ara havíem sentit molta gent que deia que Doctor Prats sonava una mica antic. Que no hi havia elements nous. Ara volíem agafar cosetes que fossin més modernes. Vam començar a mirar produccions més internacionals i de mica en mica vam anar agafant aquest toc modern. L'essència era tornar una mica a les arrels en el sentit pur de la lírica, sortir de tot allò modern que no ens agrada i anar a la nostra part més tribal i sentimental, però alhora agafar tota la part electrònica i més moderna per vestir-ho. Volíem buscar aquest contrast.
El disc l'obre la peça que hi dóna nom,"Aham sigah". Una cançó que és tota una declaració d'intencions...
MS: És una cançó que parla de nosaltres. És una lletra totalment autobiogràfica.
MR: Estem explicant la història del grup. Quan ens vam vam trobar tots per formar el grup vam sentir una força i una potència bastant irrepetible i aquesta cançó explica realment això: la història (curta), d'aquest primer any.
MS: Què millor que començar un disc dient 'hola, som Doctor Prats'?
MR: "Aham sigah", a més, és el crit de guerra que ens vam inventar la gira passada per començar els concerts.
Heu fet servir alguna vegada l'adjectiu 'fresc'. Hi ha qui veu aquest adjectiu com a negatiu. Què en penseu?
JJR: Si vols fer un estil de música molt introvertit o espiritual, potser fresc no és l'adjectiu que busques, però nosaltres busquem transmetre festa i alegria.
MS: Jo quan penso en aquest adjectiu penso en moviment i en alguna cosa que et fa ballar.
MR: De vegades hi ha grups que comencen a afegir molts arranjaments i llavors al final hi queda tot molt entatxonat. En aquest cas, hi ha mil arranjaments però estan treballats de tal manera que sembla que no n'hi hagi tants.
De vegades 'fresc' es veu com un sinònim de poc treballat...
JJR: Allò difícil és deixar les coses amb la seva essència. Anar afegint arranjaments fins a tenir una pilota de coses és simple.
MR: En l'altre disc hi ha temes que estan molt orquestrats i hi ha gent que els valora molt, però per a nosaltres és molt més complicat aconseguir una cosa que sigui molt més simple però funcional. Tu et poses a fer una cosa simple i, a priori, no tira o no funciona perquè falta alguna cosa. Trobar aquesta cosa, però només aquesta, és el complicat.
"En l'altre disc hi ha temes que estan molt orquestrats i hi ha gent que els valora molt, però per a nosaltres és molt més complicat aconseguir una cosa que sigui molt més simple però funcional"
La pregunta de la setmana
MR: En el meu cas, va ser a l'època que vam començar a tocar la guitarra, als 15 anys.
MS: Veure grups com Jarabe de Palo, perquè en aquella època estàvem molt influenciats per ells. Veure un concert de Jarabe de Palo t'inspira.
MR: Els veies a la festa major de Terrassa, movent-se com es movíem, i teníem clar que nosaltres volíem ser allà dalt. Però ho vèiem com una utopia.
El test de La Tornada
Quin és el primer concert on vau anar a la vostra vida?
JJR: Jo, el primer, no ho sé, però recordo que un dels que em va causar més impacte va ser un on tu cantaves [senyala Marc Riera] i tu tocaves el baix [senyala a Miki Santamaria]. Allà em vaig quedar bastant flipat. Vaig pensar: 'aquesta penya són bons'.
MS: El meu primer va ser per la festa major, un concert d'havaneres.
MR: Home, és clar! O el jazz. La meva mare sempre em deia que em quedava embadalit mirant els concerts de jazz que hi ha els diumenges a Terrassa.
El primer cotxe que vau tenir?
MS: El meu era un Renault Clio.
MR: I el meu?
MS: Un Renault 5!
JJR: El meu em sembla que era un Opel Astra familiar amb què us portava a tots. La meva funció al grup va ser aquesta durant un temps.
Un personatge fictici que admireu?
JJR: Jo de petit admirava molt en Beakman, d'El món d'en Beakman.
MS: El Doctor Slump!
MR: Jo em quedo amb Son Goku.
Un lloc on perdre's?
MR: Jo ho tinc clar: on sempre vaig a compondre, a Segura, un poble molt petit que, de fet, no és ni poble, que és a la vall del riu Corb, entre Cervera i Tàrrega.
MS: El mar.
JJR: Jo seré molt poc romàntic, però internet en general.
Menjar de l'àvia o menú degustació?
MS: Menjar de l'àvia.
JJR: Home, sí!
MR: Suposo que sí, però també hi ha alguns restaurants degustació... Direm menú degustació de l'àvia.
Un mite eròtic confessable?
MR: Es poden confessar tots! Però n'hi ha tants...
MS: Jo crec que vaig descobrir la meva sexualitat amb la Pamela Anderson a Los vigilantes de la playa.
JJR: La Carter, d'Stargate. L'actriu és l'Amanda Tapping, però ara em sembbla que té ja cap a 60 anys.
Amb qui preferiríeu anar a sopar: amb l'Eduard Punset o amb l'Albert Espinosa?
JJR: Em sembla que soparia sol.
MS: Jo, amb el Punset.
MR: Jo també.
Quines tres coses salvaríeu de casa vostra si hi hagués un incendi?
MR: El portàtil, segur, i l'instrument. La tercera que es cremi. Potser la càmera per gravar-ho des de fora.
JJR: El portàtil i la guitarra.
MS: Sí, el baix. I jo agafaria una gorra.
El pitjor concert vostre que recordeu?
JJR: Jo me'n recordo d'un que va ser terrible perquè vaig afinar la guitarra a 442 i vaig passar tot el concert patint perquè estava tot desafinat. Era un concert de heavy a la UAB.
MR: El meu pitjor concert és el primer que vam fer amb el primer grup que teníem, Hemisferi Centre, l'any 2001. Fins i tot jo em vaig avorrir tant que vaig badallar a mig concert.
Heu mirat mai Gran Hermano?
MR: Sí, sobretot la primera temporada.
MS: La primera temporada.
Quin diari llegiu habitualment?
JJR: Jo intento llegir La Razón, l'ABC i El Mundo i així em quedo curat d'espants de bon matí. Ho dic de veritat. Ho llegeixo cada dia, és una bona teràpia.
MR: Jo, en paper, cap, tots són digitals. Estic subscrit a La Vanguardia però també entro a l'Ara, El Periódico, Vilaweb... Una mica de tot. Després hi ha els diaris del Facebook de "Nunca creerás lo que le pasó...".
MS: Aquests són els diaris que llegeixo jo!
Amb quin personatge de Plats Bruts us quedaríeu?
MR: Amb en López, sens dubte.
MS: O el David...
JJR: I el cambrer, com es deia?
MR: En Pol!
MS: I la Emma, també!
MR: L'Emma vivia en una cabana enmig de la gran ciutat. Era un personatge molt doctorpratenc.
Amb qui no us faríeu mai una selfie?
MS: Amb en Rivera.
MR: Sempre pot ser útil fer-se una selfie amb tothom, però potser no me'n faria mai amb una persona molt alta.
MS: O amb una persona molt guapa.
Per acabar, sabríeu completar una cançó de Lax'n'Busto que diu: "Sóc navegant solitari..."
MS: Sóc mariner sense port!
