Pantaleó i Coriolà

Divendres passat, cap al vespre, Pantaleó eren els protagonistes del programa Músics de La 2, oferint en un directe diferit un tastet de les seves últimes cançons. Però els terrassencs no s’ho van poder mirar des de casa seva asseguts al sofà. En aquell mateix moment eren a la sala Luz de Gas impacients per presentar per primer cop en directe L’apartament (Petits Miracles, 2017).

Després d’haver arrancat amb “Peus descalços” i “La fera i jo” la pressió del primer directe ja s’havia esvaït. I la podien seguir més cançons del nou disc com “La becària”. “Em recorden molt a altres grups”, comentava una parella des de baix. Era una sensació general. Tenen tics que remeten, inevitablement, a Els Pets. La bateria insistent de Santi Ciurans, el teclat de Jesús Costalago o la veu de Gerard De Pablo.

Desplaçat al final, un públic xerraire que com a mínim va tenir la decència de situar-se més lluny per estar més pendent de beure que de veure i escoltar, havia de baixar el to de les converses. I és que el públic de davant feia callar el de darrere perquè sabia que el que s’estava cantant sobre l’escenari era colpidor. De Pablo, sol, amb només una guitarra i enlluernat únicament per un potent focus blanc entonava “Martí”; la pèrdua d’un fill que no has pogut conèixer. I el públic l’acompanyava. “Se’ns endú la tristesa, la fe, les manietes de sempre, les cares tan llargues, les ganes de veure’t [...]” però acte seguit la bateria trencava el moment de melangia i el concert seguia amb cançons del primer àlbum però també amb les acabades de sortir del forn com “L’apartament”, el single que dóna nom al darrer treball. És d’aquelles en què un interioritza tant la tornada que quan ja s’ha filtrat ben endins de la pell, els braços necessiten erigir-se ferms i ben estesos mentre la veu crida fort que “ja surt el sol”. Podria ser perfectament la banda sonora d’un anunci d’estiu amb imatges de somriures i cerveses en mà.

Eren a punt d’acabar i donar pas a Coriolà però el públic demanava "Yhumi". Abans però, haurien de sentir “Et Segueixo” per a poder satisfer el seu desig. I sí, després Yhumi posava el punt i final. Una cançó que, per cert, ja compta amb una versió. La dels guanyadors de la quarta edició del programa Oh Happy Day de TV3, Friendship Sound.

El Guitar BCN seguia amb més pop català de la mà de Coriolà i el públic canviava de posició. A “Els cinc secrets”, Carles Chacón, en sintonia perfecta amb la guitarra, semblava levitar al ritme “d’ella, ella ella” sense cap mena de pressa. Quin moment més dolç amb “Sempre”. Les parelles s’apropaven encara més. “T’estimaré sempre [...]”. Però el públic esperava “Tots alimentem una bèstia”. “La bèstia, la bèstia”, cridava el públic. I Coriolà va donar a Luz de Gas la bèstia que demanava. I l’escenari embogia. Les dues guitarres elèctriques d’Ismael Valero i Xabi Or es revelaven alhora. Chacón s’aferrava fort al peu del micròfon i l’hi era igual si es tombava o queia. Alhora, Miquel Oró, aferrat al baix, sacsejava el cap posseït. El pop català està més viu que mai.