Acampada Jove

Si l'Acampada Jove és un mirall de la realitat musical del país (com a mínim d'aquella realitat que afecta al públic més jove), la conclusió és clara: el motor s'ha desplaçat cap al sud i té en Aspencat i La Raíz el seu principal propulsor. Tots dos grups són ja noms fixos del festival. La Raíz fa tres anys consecutius que passa per Montblanc, mentre que Aspencat en porta cinc de forma ininterrompuda, però segueixen sent una aposta segura. Només calia  fer un cop d'ull a les samarretes dels assistents o parar l'orella en qualsevol racó del recinte d'acampada per adonar-se que eren les dues cites més esperades dels tres dies de festival.

I és  que el públic de l'Acampada Jove té poc a veure amb el de la majoria de festivals estiuencs. No és un públic interessat en descobrir noves propostes, sinó que hi predomina aquella voluntat de gaudir dels grups de capçalera. Potser per això els organitzadors poden permetre's el luxe d'incloure poques varietats al cartell any rere any. Potser tampoc tenen més opció. El públic exigeix uns caps de cartell gairebé fixos i l'originalitat no acostuma a ser recompensada. Els esforços hi són. Els concerts de la carpa Tio Canya permeten assumir un punt de risc i augmentar la varietat amb propostes que s'allunyen dels paràmetres habituals del festival, però el públic no sempre respon. Si la primera vesprada, Miquel del Roig hi havia portat l'apoteosi més absoluta, a la resta de grups els va costar més arrossegar el públic.

Els grans triomfadors de l'Acampada, any a any, són els grups repetidors. La nit de dijous el recinte de concerts bullia amb La Raíz i, tant bon punt els valencians donaven per acabat el seu concert, el públic es volatilitzava, deixant a Animal el difícil repte de prendre'ls el relleu. El grup ho intentava, però bona part del públic ja s'havia retirat cap a les tendes. Divendres, després d'un directe apoteòsic d'Aspencat, es repetia una situació similar. Els encarregats de prendre el relleu als valencians, però, eren Buhos, que tiraven d'experiència per aconseguir  mantenir connectada l'audiència. El públic havia anat a la baixa, però el recinte mantenia una bona entrada i els de Calafell no tardaven a fer retornar l'energia. Amb un nou directe que ja comencen a tenir rodat, la banda sabia com actuar davant d'un públic que, per sobre de tot, volia festa. I Buhos, d'això, en saben més que ningú.

Dissabte, els concerts començaven encara més aviat. L'Acampada havia decidit, per primera vegada, portar un concert al Cinema Montblanquí, un recinte tancat i amb el públic assegut. Xavi Sarrià (excantant d'Obrint Pas) i Feliu Ventura hi presentaven l'espectacle Llibres, batalles, cançons, on mesclen peces de tota la seva trajectòria, amb versions i fragments de les seves respectives novel·les. Apostar per un concert d'aquestes característiques l'últim dia de festival i a les quatre de la tarda era una aposta valenta, potser extremadament valenta, però va resultar absolutament encertada. Dues guitarres, dues veus, una escenografia perfectament treballada, unes cançons que havien marcat moltes generacions i uns textos recitats perfectament seleccionats. El concert era una autèntica delícia i el públic, que havia omplert el recinte fins la bandera, responia entregat.

Ja al recinte de concerts, els acampats tenien ganes d'aprofitar la darrera nit de festival i el cansament semblava desaparèixer per complet. Els caps de cartell de la jornada eren Oques Grasses, que no fallaven i provocaven el deliri entre els seus seguidors amb un directe fresc i esbojarrat que en escenaris com el de l'Acampada poden desenvolupar a la perfecció. Un cop acabat el concert, però, no es movia pràcticament ningú. Era l'hora de muntar una bona 'fiesta il·legal' amb uns Strombers que tenen l'Acampada perfectament apamada. Hi han passat en vuit de les últimes nou edicions i són dels pocs resistents que ja hi actuaven quan es feia a Sant Celoni. Avançava la nit i els de Cardona deixaven pas a Ebri Knight, encarregats de tancar la cita. Al primer acord, Montblanc ja era un mar d'espurnes i punys alçats. Els del Maresme estaven més entregats que mai i el públic responia a totes les demandes. Era un final apoteòsic a tres dies de festa que han tornat a demostrar el bon estat de salut del festival de referència pel públic més jove.