Joan Garriga

La rumba aterra a Gràcia
Guillem Planagumà

“Bona nit a tothom! Som en Joan i en Madjid i us farem ballar una miqueta! Abans però si algú ens puja un parell de birres, brindarem tots junts!”, deia Joan Garriga només de pujar a l’escenari. I va complir, i de quina manera! Gairebé dues hores ballant!

Els de l’Heliogàbal diuen que Joan Garriga i La Troba Kung-Fú “són per a la música de Catalunya el que Fugazi són per al rock dels USA. Barregen el que és autòcton amb influències de fora i ho enriqueixen, ho revaloritzen, tothom ho entén i ho balla arreu on van. I el Joan Garriga és el Bruce Springsteen d'aquí: aquella passió i aquelles ganes de celebrar que no obliden l'esperit crític”, i no podrien estar més encertats. La màgia que té Garriga és precisament aquesta: que tot el que toca ho fa ballable.

Els de la petita sala de Gràcia estan d’aniversari; celebren vint anys. I tot i no haver-ho pogut fer a la mateixa sala per problemes burocràtics amb l’ajuntament, s’havia de celebrar. I el regal d’aniversari ha estat un concertàs de Joan Garriga, de La Troba Kung-Fú acompanyat de Madjid Fahem, guitarrista de Manu Chao, aprofitant que els dos junts estan recorrent el territori català de bar en bar. Finalment la festa va ser al Teatre Luïsos de Gràcia.

Acordió, guitarra i les veus dels dos músics, van ser suficients per fer que el repàs de temes que van fer, essencialment del repertori de La Troba, semblés executat per una banda sencera, o almenys això va pensar el centenar de persones que hi havia i que no van deixar de ballar, animats pels dos personatges de l’escenari, que van començar asseguts però es van haver d’aixecar per fer justícia a les circumstàncies.

Moments àlgids amb “Volant”, a crit de “no us creieu les lleis dels homes, que són totes mentida!”, i amb “La cançó del lladre”, un himne de la rumba que han fet famós i que van tocar acompanyats de la veu de Jonathan Ximenis, segons Garriga, “el millor rumberu de Gràcia”.

Garriga i Fahem són el combo perfecte per saltar, ballar i cantar i ahir va quedar clar per Gràcia, perquè els primers que tenen ganes de ballar són ells. “Fins quan dura això?”, preguntava algú abans del concert. “Fins que es cansin!”