Telecogresca

El festival imparable
Èlia Riudavets

La 38a edició de la Telecogresca arribava dissabte 9 d’abril al Parc del Fòrum de Barcelona, amb un cartell que no deixava indiferent ningú. Les ganes de festa es feien presents ja abans d’entrar al recinte. Una munió de persones s’aplegaven als voltants del parc i les rotllanes de gent amb ànims de fer-ne una de grossa proliferaven cada cop més. Era evident que, un any més, els organitzadors havien aconseguit muntar un bon festival.

El degoteig de gent va ser constant des de primera hora de la tarda. Públic d’edats força diverses anaven omplint el Parc del Fòrum, que va començar a retronar a quarts de set del vespre. L’escenari alternatiu, on s’havien programat les actuacions dels DJ, era la primera aturada per a tots aquells que anaven arribant entre salts i corredisses. Era l’escenari principal, però, el que els esperava a tots. L’ska i el rock potents de Xarxa van ser els encarregats de trencar el gel.

La festa es va anar fent grossa i va esclatar amb força quan per fi va descarregar el gran Big Bang (Música Global, 2015) d’Els Catarres. El públic, que es va deixar anar des de la primera cançó, va corejar a tot pulmó les lletres del grup, que estrenava nova gira al festival. Les ganes de festa anaven in crescendo i, fins i tot, les cançons del grup van ser l’excusa per muntar un escenari de ball improvisat a la grada. Una cinquantena de persones va distribuir-se en files i va ballar desenfrenadament al ritme de la música. Un líder voluntari dirigia aquell espectacle espontani des de peu de pista. I la gent, des de baix, s’ho mirava al·lucinant.

Va ser el torn, després, de Boikot, un dels grans esperats de la nit. L’espai, cada cop més petit, acollia les olles imparables que van apoderar-se del concert. El grup de Madrid va saber fer de la Telecogresca una gran revolució. Gent de totes les edats cantava amb força tantes cançons carregades de lluita, que han fet d’aquest grup un dels grans referents de l’ska revolucionari. L’energia i les forces no paraven de créixer, amb encara molta nit per endavant. El grup va saber-se encomanar de les ganes d’un públic totalment deixat anar i, amb tot, l’estona es va quedar curta.

Arribava un dels moments més esperats de la nit. Potser el més esperat. La nit no s’acabava, però els primers acords d’aquelles guitarres feien olor de comiat. La Gossa Sorda celebrava, aquella nit, el seu últim concert a Catalunya, abans d’una aturada indefinida. El públic estava preparat per cremar-ho tot, fins esgotar tota energia. Samarretes, dessuadores i algunes pancartes servien d’homenatge i omplien el recinte del fòrum. L’escenari principal va quedar del tot petit durant aquella estona i es va omplir de milers de veus disposades a viure, potser per darrer cop, les cançons del grup de Pego. Punys alçats, missatges en favor de la llengua, combat contra el sistema. Un directe espectacular que la gent no volia que s’acabés mai. El públic va vibrar amb les últimes notes de la Gossa. Tothom tenia clar, però, que les ganes de donar-los les gràcies seran eternes.

Faltava, encara, la cirereta de la nit. Arribaven, també des del País Valencià, els imparables Aspencat, encarregats de tancar un festival inoblidable per a molts. Tot i ser tard, les forces no dequeien i la gent, encara amb ganes d’allargar la nit, va respondre espectacularment bé al directe carregat d’energia que va oferir el grup. El públic se sabia totes les cançons, que semblaven veritables himnes a mans de tantes veus juntes. Tot és ara (Halley Records, 2015) és el seu darrer disc. I potser aquest era el missatge que necessitava la gent, després de carregar-se de nostàlgia amb al comiat dels de Pego. És cert que alguns se’n van, però el forat que deixen es fa petit, si encara queden grans com ells als escenaris.

Per molts anys més de Telecogresca i revolució.

Si et trobes a una foto i vols que te l'enviem gratuïtament en alta resolució, ens ho pots demanar a multimedia@latornada.cat