Pla de Beret

Situat a l'extrem més oriental de la Vall d'Aran, el pla de Beret esdevé un dels indrets més espectaculars del Pirineu Català. I possiblement dels Països Catalans. Envoltat de muntanyes imponents, aquesta immensa esplanada de prop de quatre quilòmetres de longitud és una autèntica delicia altment freqüentada, ja sigui pels turistes que aprofiten l'estiu per fer alguna de les moltes caminades que hi comencen o pels esquiadors que l'inunden durant l'hivern. La tranquil·litat de l'indret no acaba de ser mai completa. Fins i tot les principals voltes ciclistes l'han utilitzat per fer-hi arribar alguna de les etapes reina. Entremig d'aquest degoteig constant de visitants, dos rius emblemàtics hi comencen el seu curs.

Amb només uns metres de distància, en aquest fantàstic escenari hi neixen el Garona i la Noguera, dos rius germans que, ben aviat, es perden la pista l'ún de l'altre. Potser l’orografia de la zona, potser la sort o potser la casualitat provoquen que aquests dos rius que neixen junts es separin pocs metres després. Un emprèn el camí cap a Montgarri i Sort -on es converteix en una gran atracció pels amants del rafting i el kayak- i acaba unint-se al Segre poc abans del seu pas per Balaguer. L'antre, en canvi, travessa la vall en direcció Occitània per dirigir-se cap a Tolosa i Bordeus i acabar desembocant a l'oceà Atlàntic. Un mateix inici però dos destins separats per prop de 500 quilòmetres.

En el poema "Canigó", Jacint Verdaguer no va dubtar en dedicar un cant a aquesta coincidència. Després de més d'un segle, La Carrau van voler recuperar el poema i convertir-lo en una de les cançons del seu disc Quin bon bori (Propaganda pel fet!, 2004) per així posar música a la història d'aquests dos germans separats al nèxier.