Sense Sal

Des de la publicació d''Algun lloc al món' (Autoeditat, 2015), Sense Sal han fet un salt endavant. Aquesta primavera han publicat l'EP Crida amb mi i, des de llavors, han girat per alguns dels festivals i festes majors més importants del país. Els vam citar a l'Espai Musical de Terrassa per parlar en detall del passat, present i futur.

Teniu la sensació que des de l'estiu passat heu aconseguit consolidar la vostra proposta?

Albert Bach: El que hem aconseguit en els últims anys és que en ser tan pesats la gent ens acaba coneixent. 

Pep Tormos: Hi ha un abans i un després del disc Algun lloc al món. Fins aleshores anàvem fent concerts de petit format, tot i que cada estiu teníem un petit caramel que ens feia molta il·lusió. A partir de l'estiu passat, però, hem tocat en escenaris de renom i en grans festivals i grans festes majors.

Què tenia Algun lloc al món que us permetés fer aquest salt?

Alícia Rey: Vam aconseguir una sonoritat més interessant per al nostre públic. Els dos primers discos potser no eren tan pensats. Quan vam fer Algun lloc al món, en canvi, vam buscar sonoritats més modernes, vam barrejar-hi electrònica, música llatina... A més vam comptar amb en Marc Riera, de Doctor Prats, que ens va ajudar amb la producció i l'enregistrament. Ens ho vam prendre més seriosament i vam fer un producte més creïble o més afí al que es portava en aquest moment.

Salva Cañadell: També ens ho hem currat molt amb el directe i crec que això es nota bastant.

AR: Era un disc que ens preníem com a repte. El Martí, que era el cantant principal en els dos primers discos, va marxar a estudiar fora i a veure món i en aquest disc era la primera vegada que l'Ignasi i jo ens partíem la responsabilitat de la veu principal. Aquest repte va fer que encara hi apostéssim més i decidíssim anar a totes.

Aquesta dualitat de veus s'ha acabat convertint en un dels vostres punts forts...

AR: Tampoc és que ens proposéssim fer noi i noia, però el fet de ser un noi i una noia els que cantem les melodies principals acaba definint molt Sense Sal. Sense Sal som un grup meitat nois i meitat noies, cosa que també és casual, però al final ens defineix bastant.

AB: Aporta diversitat i frescor. Si tenim cantant noi i cantant noia, perquè no fer-ho servir?

Més enllà del canvi musical, amb Algun lloc al món hi va haver també un canvi de xip personal?

AB: Es van ajuntar diverses coses. Per una banda, hem anat evolucionant i això feia que s'hi veiés més maduresa. Per altra, després de fer tants concerts, també veies quines cançons li havien agradat més a la gent. Més que una qüestió personal, crec que va ser una qüestió de grup, de voler anar a totes.

AR: Però també és una qüestió personal. Tots ens hi vam implicar més i al final el resultat va ser grupal. Tots vam fer un exercici per dedicar el màxim de temps a Sense Sal.

"El fet de ser un noi i una noia els que cantem les melodies principals acaba definint molt Sense Sal"

En els concerts, la sensació és que ara us sentiu molt més còmodes que fa un temps...

Ana Moya: Jo crec que sí. Hem anat agafant experiència i la gent cada vegada respon millor.

PT: El canvi ha estat brutal. Abans no ens plantejàvem de cap manera el directe. Pujàvem a l'escenari i l'únic que fèiem era reproduir la música que fèiem als assajos. A partir de l'any passat o l'altre vam començar a treballar-hi per estructurar un directe que anés a totes.

Marta Peralta: També hem aconseguit una interacció amb el públic. Abans hi havia com una barrera entre el públic i nosaltres. Nosaltres ens ho passàvem molt bé i la gent també, però cadascú era al seu món. Ara la gent puja a l'escenari i es converteix en part de l'espectacle. La gent diu que ens ho passem molt bé a l'escenari i és així.

Quan el públic ve a un concert vostre, ho ha de fer preparat per participar...

AB: És un concert zumba.

MP: Hi ha coreografies i tot!

Aquesta primavera vau estrenar un nou EP que torna a mostrar un canvi. Cap a on volíeu anar?

AB: Crec que és una transició cap al que volem que sigui Sense Sal en un futur. No hi ha una paraula per definir l'estil que volem fer, perquè hi ha una mica de tot, però sí que volíem introduir encara més coses electròniques, vam voler provar el tema del rap...

AR: Els ritmes més tribals a la bateria...

Aquesta sonoritat més tribal també l'han volgut explorar Doctor Prats. Hi ha una influència mútua?

Cristina Martínez: Hi ha una influència de sang. Hi ha germans connectats entre els dos grups, som amics de sempre i, evidentment, ens influenciem.

AB: És curiós perquè abans el nostre productor havia sigut en Marc Riera, però amb aquests dos temes el productor va ser l'Arnau Vallvè, de Manel.

AR: També va ser casualitat que algunes sonoritats hi recordessin perquè ells estaven gravant mentre nosaltres estàvem gravant.

Aquest dos temes, els heu pres com un preludi del quart disc?

AR: Sí, l'objectiu és gravar el quart disc el novembre. Tampoc és que tinguem un objectiu exacte perquè tenim molts referents i idees que encara hem d'acabar de consolidar però la idea és gravar un disc que torni a mostrar una evolució. Els meus amics em diuen que cada disc és diferent i espero que segueixi així.

SC: Aquest EP és com si haguéssim posat el peu a l'aigua per veure si està calenta o freda. I estava prou calentona.

La idea, doncs, és tancar gira aviat per posar-vos amb la gravació?

PT: Farem concerts fins a mitjan octubre. Més enllà ja no en podem fer més perquè hem fet molt poca feina de cares al quart disc i ens hi haurem de posar, perquè, si no, no hi haurà temps de fer-lo.

Quan el voleu publicar?

AR: Volem que surti el gener o febrer.

"L'objectiu és gravar el quart disc el novembre"