Gemma Humet
Gemma Humet estava llegint un llibre de Mario Benedetii quan de sobte va topar amb un poema titulat "Todavía". En aquell moment, va veure clar que la troballa, aquella paraula amb doble vessant, encaixava perfectament amb el que volia transmetre al seu nou disc Encara (Satélite K, 2017): “Volia dir que encara hi ha esperança, encara hi ha futur, encara podem fer les coses molt millor… i per altra banda expressar aquest encarem-nos a la vida, encarem-nos a tot el que està passant, no ens posem les mans a la cara, davant del nas i mirem una mica més enllà perquè estic segura que entre tots hi podem fer alguna cosa, podem fer que les coses vagin una mica millor...” Avui, amb els seus 28 anys, Humet visita el barri de Gràcia per donar a conèixer, per primer cop, les noves cançons del seu segon àlbum.
Són un quart de nou i el bar del Centre Artesà Tradicionàrius està ple a vessar. D’ambient familiar i més aviat propi d’una societat de poble, és un espai on tots es saluden, molts es coneixen. Màrius Serra pren una “clara” a la barra acompanyat de la seva filla. Una colla d’avis conversen alegrament a una de les taules. De cop, el taulell es col·lapsa de clients que volen ser atesos; falten cinc minuts per començar i tothom paga. El cambrer, una mica desbordat, els atén un darrere l’altre... No coneix la cantant: Qui és aquesta noia? Ens pregunta.
El petit auditori del centre cultural es va omplint. Els espais buits entre les fileres de cadires van quedant ocupats. Amb poc temps, aforament complet. Gemma Humet apareix finalment a l’escenari. L’acompanyen Adri González, Jordi Bastida, Marcel·lí Bayer, Pau Lligadas i Antonio Torres. Amb un vestit llarg i la melena que la caracteritza trenca directament el silenci entonant: “Algun dia el cel tornarà a ser brillant... i somriurà... com aquell nen que sap que tornarà a estimar...” La seva veu és dolça i especial. Comença amb d’"Himne al futur" i continua amb "Crida’m", el single del disc, on parla de conservar la identitat i la humilitat malgrat el pas del temps. En acabar-la es dirigeix per primera vegada al públic, ens dóna les gràcies per ser-hi.
Entre la gent, a poc a poc, es va creant una atmosfera de silenci cada vegada més intensa. La veu t’abdueix, et transporta lluny d’allà. Es crea una mena de bombolla, un ambient molt fràgil en què tothom calla i ningú gosa quasi ni respirar. Ella, delicada, acaricia amb paraules els espectadors, que continuen –CONTINUEM– bocabadats.
Cada cançó és dedicada a un tema concís, molt clar (com diria Mishima: tan cert, tan breu). Protesta, guerra, crítica a les xarxes socials però també records, paisatge, Empordà... el preciós poema musicat de Joana Respall: "Podries" –ara ja gairebé considerat l’himne als refugiats– o uns versos d’Alfonsina Tornini. A "Oblida" la bateria imita els batecs del cor, Bayer continua combinant el clarinet baix i la flauta travessera, sonen introduccions experimentals... És un folk nou, molt seu, més atmosfèric. Senzilla i natural acaba d’encisar el públic amb dos solos de piano i veu. És el primer cop que s’atreveix a fer el pas definitiu i mostrar la seva faceta de pianista a l’escenari, confessa. I la sensibilitat que transmet és copsada altra vegada per un públic que ho manifesta amb enèrgics aplaudiments i algun “Bravo!” apassionat. “Gràcies, gràcies...” respon emocionada amb una ma al pit inclinant-se cap endavant.
S’encenen els llums de la sala i els assistents, encara absorts per l’experiència, comencen a retirar-se amb un somriure al rostre. Una noia del públic comentaque no es mereix una entrada de 10 euros, molt probablement tingui raó. Però després d’aquesta nit, potser, i encara que sigui una desconeguda pel nostre cambrer, no serà estrany que d’aquí un temps molta gent en senti a parlar...
