Cançons i lliçons

Guitarrista de La Barraca

Cada cert temps, els grups passen per un procés que té el mateix de bonic que de complicat: la creació de cançons. Igual que el pagès planta les llavors per després recollir-ne els fruits, el músic arriba una època de l’any que també ha de parar a llaurar les seves idees perquè en surtin cançons. Aquest procés creatiu, que vist des de fora del local d’assaig pot semblar tan romàntic, quan es posa en pràctica es converteix en una autèntica cursa d’obstacles. La cursa tant pot durar una tarda com mesos. Segons explica la llegenda i un article que vaig llegir fa temps voltant per internet, Guns N' Roses va fer "Sweet child o’mine" mig de casualitat en cinc minuts mentre el seu guitarrista jugava amb l’afinació de la guitarra, la resta del grup improvisava una base a sobre i Axl Rose cantava un poema d’amor que tenia escrit des de feia temps.

Però no ens desviem. Com li va passar a l’estimat Slash amb "Sweet child o’mine", el procés en qüestió sol començar per sorpresa al cap d’algun dels membres del grup, mentre passeja el gos, corre pel riu o torna de l’últim bar obert amb unes quantes copes de més. Com sigui i on sigui. A partir d’aquí comença l’odissea i arriba l’hora de portar-ho al local per compartir-ho amb la resta. En aquest punt ja poden passar una sèrie de situacions curioses com: armar-te de valor, agafar el micro, cantar vergonyós la melodia que tens al cap des de fa dies, i que dos segons després d’ensenyar-la algú digui: “Aquesta melodia és clavada a una d’Obrint Pas”. Típic. Llavors només queda acceptar la derrota, odiar al teu subconscient durant uns segons i, després, donar-li gràcies que com a mínim hagi escollit Obrint Pas i no Daddy Yankee. També pot passar, per exemple, que tinguis una melodia i uns acords que saps que sí o sí han d’acabar sent un ska clàssic, amb els detalls extra que vulguin aportar-hi els altres, però un ska clàssic, condició innegociable. Dir els acords a tothom, tocar el teu estimat ska, acabar i tenir ganes de plorar en veure que no ha caminat en cap moment de la cançó. Després, provar-ho tres o quatre cops més sense èxit fins a arribar al punt en què algú digui: "I si la fem rock amb distorsió i la melodia dels vents passa a fer-la la guitarra?". Que t’estigui a punt de caure la primera llàgrima, però aguantar... tocar-la així i que tot funcioni. La cosa ja veieu que a vegades va d’acceptar derrotes, una mica com a la vida.

També com a la vida, hi ha dies de tot. Dies que encara que assagis vint-i-cinc hores i passis la cançó cent vegades no en trauràs res de bo; dies que la toques per primer cop i sona tan bé que quan acabes tens ganes d’abraçar un per un tots els del grup i convidar-los a sopar; i, com diuen Els Amics de les Arts a la seva "Apologia de la ingenuïtat", també “Hi ha mil dies que no passa res”. Aquests són els millors, perquè és realment quan acaba passant tot. El que per mi uneix tots aquests tipus de dies que et passes al local d’assaig fent cançons és una espècie de màgia que mai veus mentre està passant i que descobreixes una tarda qualsevol després de setmanes o mesos. Aquesta màgia fa que deixis de fixar-te en aquell pont que agradava a tothom menys a tu, que estaves convençut que amb quinze segons aconseguia destrossar tota la cançó i que, de cop i volta, se't posi la pell de gallina quan acaba l’última nota, sentis que toques en el millor grup del món, i per fi aconsegueixis valorar una mica tota la feinada que ha portat. No ho sé, potser només em passa a mi perquè soc un “pel·liculero”, però quan em passa soc feliç. Si a Led Zeppelin també els passava alguna cosa semblant, no vull pensar en la tarda qualsevol d’èxtasi que deurien tenir després de fer "Stairway to heaven".

Seguirem fent cançons i esperant tardes qualsevol.