Gemma Humet

La sala de trons del Museu d'Art de Girona esperava plena a vessar. Aquella nit, però, els protagonistes no serien els retaules dels segles XIV i XV que omplen l'espai, sinó la veu de Gemma Humet, que no es feia esperar. Puntualment, la cantant s'enfilava a l'escenari que presidia la sala acompanyada del seu inseparable Pau Figueres i començava a ritme de "Petit univers". L'espai i el silenci absolut del públic donaven al concert una solemnitat que no semblava espantar la cantant. Al contrari. Gemma Humet inaugurava un dels nous escenaris que ha decidit incorporar el festival Strenes i ho feia alliberada de pressions i entregada a unes cançons que emocionaven el públic. La  seva veu majestuosa s'entrellaçava amb la guitarra de Pau Figueres i donava com a resultat unes cançons carregades de sentiments.

La poesia treia el cap a mesura que avançava la nit, primer amb "Petita suite", un poema de Miquel Martí i Pol musicat pel pare de la cantant i, després, amb el poema de Lorca "Gacela del amor desesperado". Aprofitant l'incís poètic, la cantant va voler viatjar a l'Argentina per homenatjar la poetessa Alfonsina Storni amb una versió d'"Alfonsina y el mar". I és que un concert de Gemma Humet és un viatge incansable que parteix del món més personal i íntim de la cantant, però que et porta per múltiples parades. Després de l'intinerari poètic, Humet es tornava a endinsar a les cançons pròpies amb "Ulls de pallasso" i regalava al públic una nova composició: "Les veus del mar", un tema dedicat al drama dels refugiats.

El viatge tornava a fer un canvi de rumb i ens portava cap a un recorregut per la nova cançó amb "La plaça del diamant", de Ramon Muntaner i "Quan érem infants", de Delfí Abella (una peça que la cantant també ha volgut incloure en el seu disc de debut). Feia ja més d'una hora que havia començat el concert, però el públic seguia enganxat a les cançons íntimes i emotives de Gemma Humet, que encarava la recta final amb un repàs d'alguns dels artistes que l'han marcat. De Jorge Drexler a Joan Manuel Serrat passant, indubtablement, pel seu oncle, Joan Baptista Humet, sonaven abans que la cantant baixés definitivament de l'escenari entre sincers i sonors aplaudiments d'un públic entregat.