Dilemes existencials
Hi ha una pregunta que m’encanta i que odio que em facin a parts iguals. Potser a vosaltres us passa el mateix. Preparats? Sí? És aquesta: quina és la teva cançó preferida?
Pam!
No sé si és que jo m’hi capfico extremadament o me la prenc massa personal, però sempre, sempre i sempre que em fan aquesta pregunta, durant les primeres mil·lèsimes de segon penso que la podré respondre ràpid i fàcil, però poc després ja pateixo una mena de curtcircuit i totes aquelles cançons que he escoltat al llarg de la meva vida apareixen al meu cap com dient-me: “ah, que jo no soc la teva preferida?”
Em sembla una pregunta existencial. És com quan ets a una cita i l’altre et demana que parlis més de tu, que li expliquis quins són els teus somnis i aspiracions en aquesta vida i on et veus en deu anys. Perdona? No tinc ni idea de qui soc ni el que he vingut a fer en aquest planeta, de moment deixa’m viure, si us plau.
Però bé, no em vull desviar massa del tema, perquè al principi del tot he dit que també és una pregunta que m’encanta. Quines contradiccions que ens dona la vida, oi? Per una banda crea un conflicte dins meu perquè crec que no puc tenir una única cançó preferida, sinó que en tinc moltes, que ocupen un lloc especial dins meu segons les etapes de la vida per les quals passo i, per l’altra, m’encanta compartir cançons amb la gent i, sobretot, si són les meves preferides, és clar. És un fet del qual m’he anat adonant amb el temps, però hi ha ben poc en aquest món que m’agradi més que compartir cançons importants amb persones –ho sento, he de repetir-me- importants.
Escoltar una cançó i pensar: uf! Aquesta la vull compartir amb XXX (introdueix el nom que vulguis), tenir una cançó per a diferents moments, per recordar persones i tactes i sensacions i sentiments i paisatges i converses i, i, i... Crec que no hi ha res més íntim i més bonic que això. Suposo que és qüestió de gustos, com tot. Però per això aquest text és una columna d’opinió, no?
Ah, per cert! Quina és la teva cançó preferida?
24 hores de novetats en català
Per Pau PlanasFa un temps vaig començar a recollir les últimes novetats discogràfiques en una playlist d'Spotify amb l'objectiu de poder assimilar-les durant aquests mesos d'activitat frenètica. Doncs bé, amb les últimes incorporacions que hi he afegit aquests dies de Setmana Santa la llista supera ja les 24 hores de música -i gairebé 400 cançons-. Un dia sencer només de novetats en català dels últims dos o tres mesos. I segur que me'n falten un munt.
Estem vivint, segurament, el millor any en molt de temps. Com a mínim, en el terreny creatiu. Gaudim-lo. Explorem aquesta varietat. Fem un esforç i intentem rascar més enllà dels grans noms. I fem-ho tots: públic, però també mitjans i programadors. No ens quedem només amb els discos de Txarango, Els Amics de les Arts, Blaumut o Zoo -tots ells excel·lents-. Anem també a descobrir Donallop, EnZel, Clementina, Renaldo & Clara, La Mulata, 4Hiverns, Eduard Gener, Hora de Joglar, Victòria Quingles o Rock Kills -per dir 10 propostes ben variades-. La llista de novetats és llarga -inacabable, m'atreviria a dir-. No ens quedem només amb l'encapçalament.
