Preguntes innecessàries (?)

Cantant de The Crab Apples

Sovint a les entrevistes que ens fan a The Crab Apples acostumen a repetir-se una sèrie de preguntes. La més típica: com ho porta el noi (el fet d’estar en un grup amb tres noies)? El tracteu bé?

Ja estem acostumats a aquesta pregunta i a tantes d’altres que, com que el Mauro (el nostre bateria) va força atabalat amb els estudis, normalment hem de respondre les tres noies, sense que ell pugui aclarir res. La pregunta està formulada com una broma, sense intenció de fer-nos sentir incòmodes; de fet, crec que està pensada per trencar el gel dels primers segons d’entrevista. Però la resposta sempre és la mateixa: “doncs bé, ho porta molt bé i sí, el tractem bé”. Segurament se n’esperen una de més divertida i, de fet, podríem fer l’esforç de pensar-ne alguna, però el cert és que aquestes preguntes sí que ens fan sentir un pèl incòmodes. Primer de tot, perquè fins al moment en què ens ho van preguntar per primera vegada, nosaltres mai ens havíem sentit diferents pel que fa al gènere a l’hora d’assajar o tocar junts, sinó que ens havíem vist simplement com quatre amics que fan música i no érem conscients que això fos quelcom estrany o inusual. En segon lloc, perquè sabem que el/la periodista en el moment de fer la pregunta no és realment conscient de l’efecte que té sobre nosaltres i tampoc ens agrada donar lliçons a ningú.

Vull aclarir que aquest text no és una crítica dirigida a tots els que ens han fet aquesta pregunta, sinó més aviat un intent de reflexió. Un entrevistador ens va confessar una vegada que ell mateix es sentia incòmode preguntant-nos, per exemple, com ens sentim com a dones dins del món de la música o què opinem de festivals en els quals només actuen artistes femenines. Ell tenia la sensació que d’aquesta manera encara perpetuava més la condició de desigualtat, però el cert és que a totes les professions (i sí, també en el món de la música) encara no hi ha igualtat i se n’ha de parlar i, tot i que crec que no hi hauria d’haver diferències entre artistes masculins i artistes femenines i, per tant, els cartells dels festivals haurien de fer-se en funció de la música i prou, de moment festivals com l’Estrogenfest o el Shes The Fest (per dir-ne alguns) són necessaris per donar visibilitat al talent femení.

Encara agraeixo moltíssim el comentari d’aquell periodista, que dubtava si fer-nos o no certes preguntes. Finalment ens les va fer i nosaltres les vam respondre - perquè creiem que ara per ara ha de ser així -però el seu dubte va despertar en mi el mateix dubte i espero que algú que estigui llegint aquest text pugui entendre el meu petit intent de reflexió. Fins ara, simplement m’havia sentit incòmoda amb diverses situacions, com quan ens fan la pregunta que apareix en negreta al principi d’aquest text o quan intenten descriure la nostra música i el primer que destaquen és que som tres noies i un noi.  Però ara començo a entendre d’on prové aquesta incomoditat i, tot i que crec que en un món millor no hauríem de parlar d’aquestes coses (perquè no seria necessari) i no sé si aquest text és contraproduent o no, ara per ara el que hem de fer és parlar-ne, parlar-ne molt, fer front a les nostres incomoditats i, si fa falta, no tenir por a donar lliçons: el noi ho porta molt bé això d’estar en un grup amb tres amigues i tots quatre intentem tractar-nos bé mútuament, gràcies.