Marina Rossell
Un call jueu ple a vessar -vint minuts abans de l'inici del concert l'organització ja va haver de tancar portes- esperava amb ganes l'aparició de Marina Rossell, que tornava a Girona quatre mesos després de presentar-hi Cançons de la resistència (Satélite K, 2015). La cantant començava forta amb la preciosa "Lili Marleen" i seguia amb un altre himne com "Grândola Vila Morena", abans d'endinsar-se a la crueltat de la Guerra Civil amb la colpidora "Paissatge de l'Ebre", de Teresa Rebull. Les cançons de la resistència, però, de seguida donaven pas a altres peces de la cantant i no tardaven a treure el cap les versions del seu bon amic Georges Moustaki.
Un silenci sepulcral inundava l'espai, petit i acollidor, ideal per a un concert d'aquelles característiques. Un indret carregat d'història, per a un concert carregat d'història. Marina Rossell tardava a parlar, potser per assaborir el clima íntim i màgic que es respirava des de la primera nota. En fer-ho, però, acabava de posar-se el públic a la butxaca. Explicava amb les emocions a flor de pell el significat i les històries d'unes cançons crues i carregades de duresa, però també es deixava anar per generar les rialles dels assistents. "Estem desordenats" bromejava amb el seu inseparable Xavi Lloses en adonar-se que no estava seguint el repertori al peu de la lletra. "Tan ordenat que està el món, i nosaltres ben desordenats", seguia amb un posat irònic.
Amb ordre o sense, Rossell sabia moure's pels contrastos i per les emocions. Cantava a la revolució amb la peça de Moustaki "Sense anomenar-la" abans de tornar a la duresa de "Wiegala", una cançó que Ilse Weber cantava mentre es dirigia al forn crematori. I tornava a Moustaki, i seguia amb "Quanta guerra". Un viatge constant pels últims anys de la seva trajectòria que acabava en els clàssics.
"La gavina, "Mare de Déu del món", "Llevantina", "Adéu, rosa d'abril", "La Santa Espina"... el concert arribava al final a ritme de clàssics catalans. Entremig, un nou clàssic, "El Metec", i la col·laboració de Josep Tero. La cantant havia demanat per ell durant el concert i, finalment, arribà al tram final per pujar a l'escenari i, després d'una llarga conversa, interpretar una peça escrita a partir d'una melodia sefardita que ja havia interpretat en aquell mateix espai un parell d'anys enrere. Eren els últims instants d'un concert emotiu que acabaria com havia començat: amb "Lili Marleen" i un públic entregat.
