Simis

El pitjor enemic que pot tenir l’espècie humana és ella mateixa. “L’home és un llop per a l’home”, que deia Hobbes. Europa ho està demostrant a base de bé després d’aixecar ininterrompudament murs contra refugiats que paradoxalment busquen això: un refugi. Sva-ters s’ha sumat, com molts altres grups d’aquí, a dedicar una cançó a aquesta situació. Però va molt més enllà. La crítica no se l’endú només aquest comportament eurocèntric sinó que ho fa l’espècie humana en general en front de la supremacia del simi. Un flist-flast en tota regla a la inutilitat de l’ésser humà, que pot cometre barbaritats però contràriament també engendrar i estimar sense mesura. A “La vida bonica” es mostra la faceta més tendra i oposada de l’ésser humà que es presenta a l’inici del disc. Una cúmbia que enganxa. Escolteu-la. Al principi no podreu parar d’entonar «que la vida te vaja bonica» i després, us la posareu tant que no oblidareu com fa.

Després d’una breu aturada, amb quasi un any donant voltes a les cançons del disc i amb l’ajuda dels mecenes que han participat en la campanya de micromecentage, Simis ha vist la llum reafirmant un cop més que el panorama musical valencià està més sa que mai. Tant de bo hi fos Ovidi Montllor per veure-ho i per escoltar les versions que se n’han fet, de les seves cançons. “La samarreta”, sense anar més lluny, inclosa al disc.

Aquest és un dels discos més reivindicatius dels d’Alcàsser però també divertit, un tret inherent a ells; espurnes d’humor que es barregen amb crítica i que formen una mescla explosiva. Temes que prometen ser tan aclamats o més que els clàssics dels anteriors.