Isaac Ulam

Minuts abans de començar la presentació de Ratpenat (Bankrobber, 2016) la sala és fosca, il·luminada només per una llum blava, dèbil. El ratpenat és un animal que viu reclòs en la foscor, amb molt poca llum. L’escena inicial a la sala 2 de l’Apolo et fa sentir ratpenat.

L’espai es va omplint de mica en mica de gent coneguda del cantautor de Blanes, dels músics i del cor de cambra que avui l’acompanyen. També d’alguna cara coneguda, com la del cantant Pau Riba. És un ambient molt familiar. Fins i tot, hi ha tres nens que juguen enmig del semicercle que, sense voler, el públic ha anat formant al voltant de l’escenari. «Se sent la seva olor des d’aquí», «La meva parella és el baixista»,... i entremig de més comentaris els tècnics surten a enllestir els últims detalls i el cercle s’encongeix i s’acosta a l’escenari.

L’Isaac Ulam que presenta el disc és la cara oposada de l’Isaac que apareix a la caràtula de Ratpenat. Sense disfressa, sense maquillatge i sense perruca. Senzill i quotidià, amb la tovallola a les espatlles, no interpreta cap vers de la mateixa manera i viu a cada paraula el que canta cridant o el que crida cantant. Desafina des del cor. La gravació del darrer doble disc l’ha feta en directe, d’un sol cop. Per això hi ha enregistrades també desafinacions. Li agrada que quedi palesa la naturalitat del moment.

Presenta “Montserrat”, recollida al darrer disc, una cançó que dedica a una amiga i exparella que va treure’s la vida. «Va, sense drames!» diu. I el públic l’aclama. «Molt maca, aquesta!» se sent d’una veu masculina. “Ets somiada blanca, espurna d’un cristall preciós / Que el vent s’ha endut i ara tu, viatges sense cos”. És una de les cançons més cantades. L’Isaac que canta és un Isaac diferent del que parla. Quan parla amb el públic, la força que desprèn quan canta s’esvaeix i sembla envair-lo una timidesa que el fa tartamudejar i tocar-se el cabell al presentar cadascun dels seus temes. Però això sí que ho té: és autèntic i sobre l’escenari parla de tu a tu.

Amb la veu cascada versiona “A thousand kisses deep” de Leonard Cohen, un moment molt especial així com quan apareix el cor de cambra convidat darrere seu per acompanyar-lo en diversos temes. Les veus del cor, la base de la melodia de les guitarres, el baix, la bateria, el teclat i la seva veu semblen hipnotitzar el públic, que abduït, el mira penetrant. De tant en tant, però, algun cap, maluc o puny es mouen al ritme dels temes. És inevitable. La música ho té, això.

La Gemma Ruiz deia, fa tres anys, que «l’Isaac és un medalló d’hipnosi, quan comença a cantar, i molt poderós. Se t’endú tan lluny com vol, i no en té prou de fer-te fer una quilometrada, que també et fa viatjar pel temps.» El que és clar és que si no hipnotitza, com a mínim no deixa indiferent i el que expressa és sens dubte el que li emana de ben endins.