Fortuna
Ja queda enrere allò de que Vic és el Liverpool català. Ja és un fet històric que la comarca d’Osona, i sobretot la capital, és un reducte musical d’alta rellevància pel panorama. Ja hem superat i ja hem assumit que aquest oasi musical dóna clàssiques (però joves!) glòries. Parlo d’aquells grups i aquelles veus del pop i el rock, que els darrers anys han trasbalsat la crítica intentant entendre això que tant ens agrada anomenar com “l’escena osonenca”.
Per bo o per dolent, no sé si ho hem acabat de desxifrar mai els que ho veiem des de fora, però sí que ho hem assumit. Tot i que queda enrere el fet de qüestionar la seva existència, sens dubte d’empírica presència i importància, aquesta màquina de prodigis no deixa de funcionar. Potser es tracta d’un relleu generacional o potser d’una autèntica retroalimentació sense precedents que fa que s’acumulin al nostre Spotify grups que venen de gust escoltar per igual. No sé ben bé com ho justificaria tot plegat, però el que sí que puc dir és que vas de nou a la botiga de discos i t’hi trobes una altra perla osonenca. Fora tòpics i anem a merèixer, tal com toca, cada un d’aquests grups. I és que això és el que impacta, tots s’ho mereixen!
La meva darrera novetat discogràfica ja imprescindible és la dels Est Oest. Coincidint gairebé amb el seu naixement, ara deurà fer poc més d’un any, amb força, deixaven clar què volien aquests cinc joves. Amb més coratge que experiència, però no per això amb menys talent, anomenaven Fortuna (LAV Records, 2016), al seu primer disc, d’onze temes batejats amb un sol mot cada un. I és que el talent és el que més m’inquieta d’un primer disc, que més enllà de poder-hi trobar a faltar el bagatge d’un grup amb recorregut s’hi troba suculosament un regal ben extens en cada cançó.
Sinceritat, puresa, ingenuïtat o tendresa són paraules que podrien definir un disc amb dos vessants clares: la tristesa i l’alegria. Els Est Oest fan melancòliques totes les cançons, sense excepció, però potser fent justícia al mega realisme de explica la quotidianitat dels seus relats, trobem dos blocs clars però barrejats a l’escoltar el disc, fet que el fa per si sol un viatge d’emocions.
La peça que obre el disc, “Aire”, enceta sincer: “El cos necessita constantment perdre el món de vista i caminar més lent”, una proclama que encara que sembli depressiva, està dins un dels temes més contents del disc. Pura reflexió d’un jove en estat de creixement però amb capacitat adulta suficient per embolcallar qualsevol maldecap que hi pogués entreveure en una inevitable sensació d’alegria final. Exactament el mateix passa amb “Margarida”, el seu “Creep”, fins ara joia no provocada de la corona. Arribem a “Mirada” i la cosa ja canvia. Energia pura d’un plor. Guitarres atmosfèriques i ritmes ascendents per relatar una història que ja et deixa més tocat. I amb les meves preferides, “Abans” i “Enveja” la mateixa sentimentalitat a vegades mig reprimida expressament.
I així, ara t’abraço i ara et tiro una espenta, va jugant amb l’oient tot el disc. I és que per molt crítics que ens posem, un bon disc com aquest s’ha d’escoltar amb orelles de fan. Estigui més trista o més alegre la veu de Joan Rial, precisament per aquest timbre uneix tot el disc a través de la sinceritat que en desprèn. Sinceritat que vull destacar d’un disc, que molt lluny de pretendre cap èxit rotund (només faltaria, amb la joventut d’aquesta gent) sí que pretén ser una nova referència d’una nova generació de grups catalans que té la missió, encara que potser ells no ho sàpiguen, de regenerar el pop, i el que segur que no saben els Est Oest, és que potser des de Vic, els ha tocat ser-ne l’artífex. En tot cas, deixem-nos de conjectures i gaudim-los. Llarga vida a la joventut amb talent.
