Manel i Els Amics de les Arts
El món de la música està ple de grans rivalitats. Beatles i Rolling Stones, Iron Maiden i Metallica, Nirvana i Guns N' Roses... Algunes són reals, d'altres una simple creació potenciada pels mateixos fans i -per què no dir-ho- algun interès comercial. A Catalunya, ja fa anys que hem creat, també, la nostra pròpia rivalitat: Manel i Els Amics de les Arts. Dues bandes comparades fins a l'extenuació, sobretot en els seus inicis, i que sempre han jugat -o, si més no, això sembla- al distanciament públic. Dues bandes coetànies que, de seguida, van esdevenir referents d'una nova escena catalana tot i encaminar-se cap a dues maneres de fer radicalment diferents. Les seves trajectòries sempre han transcorregut en paral·lel i el fet que pràcticament no hagin coincidit mai sobre els escenaris -durant tres discos van alternar-se en el mercat de forma gairebé matemàtica- ha ajudat a crear una imatge de rivalitat poc habitual en el circuit català.
De fet, dissabte al festival Acústica coincidien per primera vegada en un concert gratuït -abans només havien compartit escenari al Canet Rock 2014 i a La Daurada- i això centrava l'atenció de la setzena edició del festival. Amb la Rambla de Figueres plena a vessar, Manel eren els primers a assaltar a l'escenari. Ho feien apostant pel nou disc i entregats a la nova sonoritat. Mantenien poques variacions d'un set-list estable que començava amb "Les cosines" i no mostrava la primera picada d'ullet al passat fins ja entrat el concert.
El públic es mantenia a l'expectativa, degustant les cançons des d'un cert distanciament. El mateix distanciament que la mateixa banda juga a crear des de l'escenari. Ells a dalt, amb aquell posat pràcticament immòbil tan característic, i el públic a baix, observant sense grans mostres d'efusivitat. Ni tan sols l'arribada dels grans hits -ni una recuperada "La gent normal"- semblava entusiasmar en excés el públic, com a mínim de portes enfora.
Acabava el concert i es feia evident la diferència de públics. La Rambla pràcticament es buidava per tornar-se a omplir pocs minuts després. Amb un públic renovat, pujaven a l'escenari Els Amics de les Arts, acabats d'arribar de Sabadell, per tancar un cap de setmana en què havien enllaçat quatre concerts en poc més de 24 hores. La veu de Joan Enric Barceló evidenciava el desgast en un dels únics parlaments que van fer entre cançons, però en començar a cantar, s'evaporava. Mantenien l'energia intacta i convertien la Rambla en un gran esclat d'eufòria.
Amb el nou disc ja plenament integrat en l'imaginari col·lectiu, el quartet apostava per un 'concert koete'. O, el que és el mateix, parlar poc, cantar molt i no deixar-se cap hit a la guantera. El públic volia festa i el grup els en va donar. Sense treva, enllaçaven el bo i millor de la seva trajectòria. Cap concessió a les cares B. Era un dia per donar-ho tot i posar-se a la butxaca el públic amb un dels concerts més apoteòsics de l'estiu.
La lectura simple era evident. Manel 0 - Els Amics de les Arts 1. Però segurament seria poc honest quedar-se amb aquesta visió. Perquè, per molt que s'intenti, comparar uns i altres és profundament injust. Perquè ja fa anys que Manel i Els Amics de les Arts transiten per camins allunyats, amb una manera de connectar i enfrontar-se al seu públic radicalment oposada. El concert de dissabte n'era la millor mostra.
Manel i Els Amics de les Arts, però, no eren els únics grups altament esperats del festival empordanès, que enguany presentava una programació d'allò més ambiciosa. La nit abans, la Rambla s'havia omplert com mai de la mà de Zoo i, sobretot, Txarango, en una jornada marcada també per les actuacions de Blaumut i La Iaia a la plaça Catalunya. L'Acústica arrencava amb força ja des de dijous -amb una nit dedicada al trap-, desafiant la pluja i reivindicant-se com un dels festivals més multitudinaris del país. Davant la dificultat de créixer en públic -l'organització ha tornat a xifrar en 100.000 persones l'assistència d'enguany-, el festival ha optat per créixer en espais. Si l'any passat incorporava la balconada del teatre Jardi com a escenari de luxe, enguany hi ha afegit la plaça de la Palmera, un espai que vivia concerts màgics, com el de Gemma Humet o l'estrena dels locals Lakaste, i que tancava la nit amb l'energia de Ramon Mirabet (divendres) i Gertrudis (dissabte).
