Els discos de la temporada

Arriba l'últim especial de l'estiu i, després de repassar tot el que ha donat de si aquesta temporada, no podíem acabar sense fer un recull dels 10 discos que més ens han agradat d'aquests últims mesos.

Zènit (Música Global, 2016), Gossos

A Gossos, no els pesen els anys. Ja no porten grenyes, però en esperit són els mateixos. Orgullosos dels seus 40, fan de quelcom que per a molts és una barrera (els 40 i la seva famosa crisi, qui no n'ha sentit a parlar?), una virtut. Així doncs, aquesta tardor es reafirmaven en el punt més àlgid tant a l'àmbit personal com professional amb un disc sublim. Des del zènit on diuen ser, tenen una perspectiva immillorable de la seva trajectòria: ara és temps de recollir tot el que han sembrat al llarg de 23 anys i així ho feien amb el seu darrer treball.

Càntut (Bankrobber, 2016), Belda i Sanjosex

Quantes cançons es perden amb el pas dels anys? Quants cançoners podríem omplir si recuperéssim totes les cançons de tradició oral que s'han anat oblidant amb el temps? Segurament tindríem llistes inacabables de tresors culturals que ens permetrien entendre millor determinats períodes històrics. La tradició oral catalana és extensa i, prova d'això, en són les més de mil composicions recollides en el cançoner digital Càntut, impulsat pel musicòleg Albert Massip. Aquesta tardor, quinze d'aquestes peces prenien una nova vida de la mà de Carles Sanjosé i Carles Belda, que les recollien en un disc de títol homònim al cançoner.

Malalts del cel (Satélite K, 2016), Sisa

Amb el seu darrer treball, Jaume Sisa decidia portar-nos a l'any 68 per revisar aquells ideals de llibertat que van forjar una generació de malalts del cel. Va trigar vuit anys a parir aquestes cançons i el resultat era un disc íntim i extremadament personal. Des del Sisa més galàctic i divertit ("Hipopotàmia" en podria ser un bon exemple), al Sisa més pensatiu i filosòfic. Amb la distància del pas dels anys, el cantant s'atrevia a mirar enrere i a parlar de sentiments i ideals de joventut des d'una perspectiva actual.

Oceanes (Temps Record, 2017), Clara Peya

Que Clara Peya és un dels talents més sorprenents i interessants del país, no hauria de ser cap secret. La pianista és una artista total, capaç d'encadenar un ritme creatiu gairebé inhumà, però fer-ho sempre amb la màxima cura i amb un resultat tan brillant com encertat. Oceanes (Temps Record, 2017) n'era l'última gran mostra. La pianista es treia de la màniga un disc majestuós on homenatjava les dones de la seva vida a través de l'aigua i la figura mitològica de les oceànides.

Cendra i or (Propaganda pel fet!, 2017), Smoking Souls 

Semblava que Nòmades (Propaganda pel fet, 2015) era l'explosió definitiva d'Smoking Souls, però no havien passat ni dos anys que aquesta primavera ja ens tornaven a sorprendre amb un disc que encara anava més enllà. Mantenien aquell rock enèrgic i guitarrer que els va convertir en una de les revelacions musicals de l'any passat però sumaven matisos i riquesa a una proposta que no sembla tenir sostre.

Un estrany poder (Sony Music, 2017), Els Amics de les Arts

Amb Un estrany poder (Sony Music, 2017), descobríem aquesta primavera uns Amics de les Arts completament renovats, que han decidit jugar fort i colpejar els seus seguidors amb una aposta valenta que desacredita per complet aquells qui els criticaven un cert estancament. Es mantenien en la cançó pop, amb una col·lecció de potencials hits inacabable, però en una línia completament diferenciada del que havíem vist fins ara. Un disc d'extrems que els porta des de l'electrònica més ballable fins a l'èpica orquestral passant per guitarres afilades i passatges íntimistes.

El cor de la terra (Discmedi, 2017), Txarango 

Txarango té una màgia, una força i un poder que no deixa indiferent a ningú. Que atrapa, que captiva, que omple. Una màgia que potser ha estat un dels causants que ha provocat l’èxit del qual estan gaudint fins al moment i que en el seu últim treball es tornava a fer evident. El cor de la terra (Discmedi, 2017) es convertia en un crit a la integració, a la interracialitat i a l’esperança. Un crit que podria haver sortit pessimista i catastrofista, però que han decidit que havia de mantenir l'alegria, l'optimisme i el somriure per bandera.

Raval (Propaganda pel fet, 2017), Zoo

El segon treball de Zoo era un dels més esperats de la temporada. Després de l'èxit de Tempestes venen del sud (Propaganda pel fet, 2014), els valencians aconseguien consolidar-se amb un àlbum sòlid que reafirmava la fórmula i la sonoritat d'una banda que, en només 3 anys, ha passat d'un hit ("Estiu") a convertir-se en un dels grups claus per a entendre l'expansió més enllà del País Valencià de l'escena mestissa i combativa.

Ara i res (Warner Music, 2017), Mishima 

Mishima tornaven aquesta primavera després de dos anys d'aturada i ho feien amb un treball més despullat sonorament, menys dens i amb menys capes musicals, però també amb més veu i més narrativa. Potser és el disc més pop. També més alliberador. Conservava els flaixos i les evocacions d’imatges, però recorria a unes lletres més lineals, més concretes i que deixaven de banda la poesia abstracta d'anteriors treballs.

Línies en el cel elèctric (Mesdemil, 2017), Mireia Vives i Borja Penalba

Després de posar veu als versos de L'amor fora del mapa, de Roc Casagran, Mireia Vives i Borja Penalba pubicaven enguany el seu segon disc conjunt, un treball que de seguida se'ns descobria com un viatge poètic i vitalista, carregat de detalls i matisos. S'atrevien amb les seves pròpies lletres i optaven per un disc amb dues ànimes que combinava la cançó d'autor més intimista amb un rock més cru i contundent fins a arribar al final a ritme de rumba.