Festes de Sants

Al carrer Finlàndia, primer premi al millor guarniment de les festes de Sants d’enguany, una munió de gent entonava els versos d’una de les havaneres més conegudes, “La Gavina”, de la mà d’un dels grups més prestigiosos d’havaneres de l’escena catalana, Port Bo. Dos dies després, al mateix carrer, la banda sonora era completament diferent. “Que la detengan”, de David Civera feia reviure a tota una generació la banda sonora d’èpoques marcades per cançons tan vulgars i populars com aquesta.

L’agenda musical d’aquestes festes està impregnada d’aquesta varietat d’estils i formats a totes les places i carrers decorats. Potser per això és, sens dubte, una de les oportunitats més assequibles i enriquidores de deixar-se commoure amb noves propostes. Segonamà, n’eren el paradigma. Amb el seu mestissatge es van encarregar d’encomanar a tothom l’esperit de rauxa que la nit demanava. També Smoking Souls, que tot i portar una gira de concerts frenètica per Catalunya, es donaven a conèixer d’entre el públic que hi anava de pas. Miquel del Roig, en canvi, era l’altra cara de la moneda. L’imprescindible, l’incansable, l’exponent màxim de les festes majors catalanes, s’aferrava una nit més a la seva guitarra per a reafirmar que Sants estava de festa, amb la tongada de garrotins de rigor.

Divendres, una de les sorpreses de la nit va ser l’actuació de Cesk Freixas amb una presència múltiple a l’escenari. Les reduïdes dimensions del carrer Sagunt no eren cap impediment per a veure al cantautor amb una companyia de luxe: Pau Romero, Víctor Nin, Cesc Martorell i Sergi Torrents. El dia anterior, Ojo de Buen Cubero sortien a l’escenari amb l’energia de qui sap que juga a casa. Sants, el barri que ha vist créixer la formació des dels seus inicis, retornava amb emoció aquesta alegria de veure’ls tan radiants. Pirat’s Sound Sistema també jugaven a casa, en un Vallespir atapeït i entregat mentre que alhora, prop de l’estació de Sants, Buhos feia vibrar tothom amb “Barcelona s’il·lumina” sota banderoles de colors.

Després que a Barcelona es capgiressin les vides de moltes persones el passat 17 d’agost, aquests dies de música en directe i alegria festiva han sigut el bàlsam que necessitava molta gent per a fer front a tanta incomprensió. Banalment, Celia Cruz ho deia; "Las penas se van cantando". Però ai, quanta raó!