Joan Miquel Oliver

Joan Miquel Oliver és un observador de la realitat. Ho era quan componia les cançons d'Antònia Font i ara, en solitari, encara ho explota amb més força. A Atlantis (Sony Music, 2017), la segona part de la trilogia que va encetar amb Pegasus (Sony Music, 2015), el cantant mira el seu entorn mantenint-se al marge de l'acció. Igual que els protagonistes de les seves cançons, observa i descriu sense prendre'n part. El citem a la Galeria Joan Prats on, entre obres de l'artista Teresa Solar, en podem parlar amb calma.

Atlantis és un disc menys galàctic i més terrenal?

Sempre em moc entre la mar i el cel. Aquests serien es meus dos punts cardinals. Es meus discos, o són molt davall sa mar com Batiscafo Katiuskas, o són des cel com podrien ser es primer disc d'Antònia Font o Taxi. Atlantis és un disc que està just en sa superfície, però un poc davall.

Què t'ha portat cap a aquesta reflexió al voltant de les persones i la societat?

Pegasus eren escenaris buits, com una estètica en dos dimensions. Quan vaig començar a escriure em vaig adonar que ara estava ficant personatges dins d'aquest escenari. Ho imaginava com un escenari de teatre en què els personatges estan entre bambalines esperant per sortir i amb Atlantis surten. De moment, però, encara no actuen, només miren. S'actuació d'aquests personatges me l'he reservada per es disc següent, que seria sa síntesi entre Pegasus i Atlàntis.

En fer Pegasus ja tenies clara aquesta idea de trilogia?

No, sa idea de sa trilogia va venir molt avançat es procés d'Atlantis. Aquestes coses es fan així. Si jo digués 'vull fer una trilogia', no seria capaç de fer-la. Però analitzant sa feina, veus que té un punt conceptual i que Atlantis és una continuació de Pegasus que en certa manera nega Pegasus però que, alhora, és una continuació. Tens sa tesis i s'antitesis i falta sa síntezi de tot. Són coses que veus dins el procés i, si les veiessis abans, no series capaç de dur-les a terme sense molta frivolitat i molt poca gràcia. Aquestes coses, per fer-les bé, han de ser espontànies.

En aquesta posició d'observador de la societat t'hi sents còmode?

Sí, jo sóc un observador de sa realitat i, dins Atlàntis, aquesta realitat també es compon, en part, de persones. Ja no vull parlar ni de societat. Jo estic parlant de persones, que tenen una actitud molt semblant a s'actitud que jo tinc quan mir sa realitat. Són persones que pràcticament no fan res. Només estan allà mirant. Són personatges passius que no prenen part i no són protagonistes d'una història perquè sa seva activitat no és prou important com per canviar aquest escenari. Són persones però, a la vegada, són objectes que estan allà i que jo em dedic a explicar.

Després de fer tota aquesta observació de les persones, n'extreus alguna conclusió?

No sé si se pot treure cap conclusió. De fet, no he aprofundit gaire amb ses persones. Simplement són allà i jo xer d'ells, de sa seva actitud i des que fan com si estigués parlant d'un cotxe, d'un arbre o d'una farola.

"Sempre em moc entre la mar i el cel, aquests serien es meus dos punts cardinals"

Sobretot en cançons com "Ses persones" o "Disseny de producte", mostres la societat des d'un punt de vista molt decadent.

Sí, jo ho veig com un preguntar-se quin és es perquè de sa societat, quin és es perquè de sa tecnologia, es perquè des consum, es perquè de s'obsolescència. I no li veig gaire sentit. Hi ha països que no tenen tants recursos com nosaltres i que són molt més feliços. Perquè necessitem tot això? Jo crec que no ho necessitam per res! Nosaltres necessitem ses costelles de xai, s'arròs, s'aigua potable, un llit mitjanament còmode per dormir, cafè torrefecte, xocolata 70%... Aquestes coses sí que mos fan feliços, però tanta mandanga de telèfon, estrés, horaris, calendaris... Això és una cosa que crec que no va amb sa nostra espècie i respon més als interessos d'algú que, en realitat, no és víctima de tot això.

El turisme forma part d'aquests conceptes que no van amb l'espècie?

Es turisme ho veig cada vegada més com un fenomen desbocat, arbitrari, superficial, innecessari, pijo... Ho trobo una pijada això de dir 'me'n vaig al Vietnam'. Què hi vas a fer a Vietnam? Perquè vas a Vietnam? Per dir 'mira, soc un europeu i soc la hòstia'? Ho trobo molt patètic.

Personalment no et crida l'atenció fer turisme i anar a conèixer altres realitats?

No, no tinc interès en conèixer res del món. Jo he viatjat poc. He anat a Frankfurt, a Berlin, a Londres i pràcticament enlloc més, però no he vist res que m'agradés tant com sa posta de sol en s'hivern que veig cada dia des de ca meva. Visc en un lloc molt guapo, ja està. Me puc posar en el lloc de gent d'aquests països del nord que no els hi pega el sol mai i que venen a es Mediterrani a torrar-se una mica i a fer un poc sa fotosíntesi, però això és l'únic que entenc dins es fenomen des turisme.

Renunciar al turisme no et pot portar una visió molt tancada de la realitat?

Jo no estic tancat en absolut. Sa meva realitat és infinita. Tinc amics que han viatjat moltíssim i diuen que han vist molt poques coses millors que Mallorca. A més, a Mallorca, com a terra víctima des turisme, tenim molt de contacte amb gent de fora. No fa falta anar allà, ja venen ells i tu pots fer amistat amb aquesta gent. I si coneixes algú que viu a Berlin i et convida a passar una setmana allà, doncs podem anar a passar-hi una setmana. Però això d'anar a una agència de viatges i a un lloc on està tot preparat perquè estiguis còmode -i que després no estàs tant còmode, ni és tant barat, ni serà el que esperaves- ho trob molt de masses. Al final, a més, es turisme està transformant Mallorca i sa ciutat de Palma. Aquí a Barcelona sabeu què passa amb es turisme. Totes ses coses que ens agraden a es mallorquins desapareixen: allà on anam a comprar, es bar on anem a fer es panet a mig dematí.... Tot això desapareix i surten gelateries pes estrangers, que fan pudor i que col·lapsen es carrers. I sense comptar que tot això ha generat que no tinguem accés a sa vivenda. Abans no podíem comprar una casa, però ara ja no se pot ni llogar. Ho miris com ho miris, és un desastre.

Tot això es plasma molt a "Posidònia". És la cançó més directe que has fet mai?

"Posidònia" és una cançó que exposa un moment idíl·lic en què estàs amb sa parella en sa platja i, de sobte, patapam! T'entren els autocars plens de guiris que es posen allà. Es dia que vaig pensar en aquesta cançó jo era en sa platja des Caragol i hi havia una senyora davant sa posta de sol fent sudokus! És frívol. És pornogràfic. Tu estàs allà tranquil·lament i te venen 350 persones. Aquí hi ha camins estrets en ses salines i si t'entren així ja no pots ni passar. Què està passant aquí? No en sou conscients de tot això? Jo tenc s'estudi a es carrer Santa Clara, que arriba a es convent de Santa Clara. Un lloc silenciós. Hi ha un bar a es cantó i s'hi asseuen quatre o cinc i comencen a cridar. Tio, tu ets idiota? No ho veuen que aquí hi ha silenci i tranquil·litat? No ets conscient d'això? Per què vens aquí? Per què vens a aquest carrer? Què cerques aquí? No és això el que cerques, ves-te'n a una altra banda, tio, que m'estàs molestant molt! M'estàs arruïnant sa vida!

En aquest disc hi ha més reflexió personal al darrera?

Aquest disc està basat en sa realitat, igual que ets altres. Si hi ha una mica més de pensament o d'opinió respecte temes com aquest del turisme és perquè sa realitat ha canviat moltíssim es darrers anys i aquest canvi s'hi veu reflectit. Jo no és que hagi decidit ser més reivindicatiu o una mica més conscient, que no ho sóc, però aquesta realitat que jo vec s'ha transformat molt en molt poc temps.

Davant d'això, és inevitable que surtin cançons així?

Sí, jo no tenc filtre. Jo escric el que veig segons les sensacions que tenc i quan hi ha un canvi d'aquesta realitat i uns auguris tant desastrosos del nostre món, és inevitable que això surti.

Fa uns anys vas dedicar una cançó als rellotges, ara ens portes una "Rumba del temps", què et crida l'atenció d'aquest concepte del temps?

No crec que es temps existeixi en si mateix. Es temps és s'evolució de s'espai. Amb aquesta cançó, que explica la teoria de la relativitat, això queda manifest. Al final, nosaltres sempre que definim es temps ho hem de fer amb referències a s'espai i a es moviment. Un segon són no sé quantes voltes que fa una partícula de quarks. Si aquesta partícula de quarts fes més voltes, aquest segon seria més curt. Per això quan un rellotger se planteja arreglar un rellotge que no va a temps, què està passant aquí?

"Es turisme ho veig cada vegada més com un fenomen desbocat, arbitrari, superficial, innecessari i pijo"

Què volies buscar amb la sonoritat sintètica i electrònica que explotes en aquest nou disc?

A nivell musical necessitava acabar d'explotar aquests recursos de ses màquines. Tenc una bona relació amb ses màquines. De vegades no fan es que jo dic i m'empreny bastant, però quan funcionen van molt bé. I quan tens un so dins es teu cap, agafes es sintetitzador i, cercant cercant, trobes un so fins i tot millor del que havies imaginat, és un regal de sa tecnologia que jo vull aprofitar. A Atlantis hi ha s'intenció d'acabar d'explotar aquests recursos que crec que tenia encara una mica pendents.

Hi ha molta més experimentació en aquest disc?

Experimentació n'hi ha sempre. Es meu procés és bàsicament experimental. Fins a quin punt un disc queda més o menys experimental, això depèn de sa comparació amb es que fan ets altres. Però a mi lo que fan ets altres només m'interessa com a públic, no com a font d'inspiració. Jo m'inspir amb s'electricitat, amb s'electrònica, amb s'acústica i amb s'aire, que es el que transmet es so.

Pegasus, en certa manera, era l'inici de la teva trajectòria en solitari. Ara que ja han passat un parell d'anys et senties més alliberat a l'hora de fer aquest disc?

Jo sempre me sent bastant lliure quan sóc dins s'estudi. No tinc cap pressió perquè jo estic jugant. Jo puc sentir pressió just abans de gravar un disc però és una pressió que pot fer referència a coses molt tontes. Si posem més brillo o menys, si comprimim o no comprimim, si posam rever o no...  Aquestes tonteries me posen nerviós però, al final, per això agafes un bon tècnic de so i deixes que ho faci ell.

Què t'aporta treballar sol respecte a fer-ho amb més músics?

A una banda tothom aporta sa seva personalitat i jo sempre que he treballat amb banda ho he fet d'una manera una mica dèspota. Antònia Font érem una banda però al final era com una adaptació d'un repertori propi a una banda. Jo feia sa música però també sa lletra i en Pau [Debon] era com un interpret des meu repertori. Ara, en canvi, estic treballant en solitari però tinc sa sensació que estic treballant més en grup que quan estava amb Antònia Font. Amb Antònia Font, potser per gelosia, per immaduresa o per inseguretat, sempre ho volia controlar tot. Ara això ja m'ha passat una mica. A Charly, per exemple, ja no li dic res de res. Ell és completament autònom i ses cançons cada dia les toca de manera diferent. I amb en Jaume Manresa hem reciclat sa nostra relació i també és totalment lliure i fa el que vol. A la llarga m'he adonat que això és millor i estic pensant si quan estava amb Antònia Font era una mica massa caparrut.

Suposo que això només es pot veure amb la distància del temps...

Jo sóc molt responsable amb sa feina i volia estar segur que estava tot bé. Però ja feia mesos que estava bé i jo seguia currant i insistint. Els companys estaven farts de jo. Si hagués estat una mica més relaxat, els discos haguessin estat iguals o millors i, sobretot, jo hagués estat més feliç.

La maduresa fa perdre una mica aquest perfeccionisme?

No és sa maduresa, és s'aprenentatge. Quan aprens, veus que el realment important no és aquesta perfecció. Això no compta. Tu tens es nivell que tens i s'ha acabat. I tota sa feina que puguis fer és micro. Tu, de zero a deu, ets sis i mig. Tu, amb molta, molta, molta feina, passaràs de 6.5 a 6.75. I sense fer res de res mai baixaràs de 6.2. Aquest és es meu plantejament professional actual.

"Sempre que he treballat amb banda ho he fet d'una manera una mica dèspota. Amb Antònia Font, potser per gelosia, per immaduresa o per inseguretat, sempre ho volia controlar tot. Ara això ja m'ha passat una mica"