Marenga
"La Mulata és cafeïna per les orelles, sabor llatí amb salsa d'allioli i remenar el pandero sense haver de perrejar". Amb aquesta premissa es presenten La Mulata, una de les sorpreses musicals d'aquest principi d'any. Diuen que arriben per salvar el planeta del reggaeton i busquen recordar-nos que l'herència musical que ens arriba de llatinoamèrica va molt més enllà d'aquest gènere.
El seu primer disc ja és tota una declaració d'intencions. La banda es deixa anar en un àlbum festiu i ballable, dominat pels vents i les percussions que ens transporten cap a la sonoritat llatina però sense abandonar Catalunya. Salsa i merengue impregnats de tradició catalana. Una unió explosiva que saben exprimir al màxim al llarg de dotze cançons destinades a pujar la temperatura planetària a base de sucre musical.
El grup tira d'humor i d'ironia en un treball enèrgic i positiu, però també busca el to reivindicatiu en unes lletres simples però efectives. Imaginen ciutats sense nom on "ningú corromp la societat", reivindiquen la llengua davant de qui sentir parlar català els posa histèrics i actualitzen el conte de la caputxeta en clau feminista, alhora que canten a la festa i abracen un posat despreocupat.
Marenga (Autoeditat, 2017) és només una primera passa. Un punt de partida a partir del qual segurament cal seguir treballant, però demostra que La Mulata han sabut trobar el seu espai dins l'escena mestissa del país i els converteix en una promesa sòlida pel futur. I és que ja ho diuen ells mateixos, a la vida i als calçots és millor posar-hi salsa.
