Joan Rovira

De la mateixa manera que al 2015, Joan Rovira no va dubtar ni un moment a l’hora de triar quin seria el primer concert de presentació del seu nou treball discogràfic: Encara tenim temps (Satélite K, 2017). Fins i tot coincidint gairebé en la data, després de dos anys l’escenari de l’Auditori Felip Pedrell de Tortosa tornava a rebre l’artista de Camarles amb els braços oberts.

I és que el músic ebrenc sí que és profeta en sa terra i, a un mes vista del concert, ja va haver de penjar el cartell de sold out. Per aquest motiu, arribat el dissabte 25 de març, platea, amfiteatre i cadires afegides al darrer moment es van ocupar de tots els seguidors, amics, familiars, etc. que no volien perdre’s la vetllada. Es pronosticava una nit plena de moments especials i la predicció no va fallar.  

Quinze minuts després de l’hora acordada, els músics van ocupar els seus llocs a les fosques i, al seu darrere, es va iniciar una projecció audiovisual protagonitzada pel temps, el qual esdevé actor principal del nou àlbum del bandautor ebrenc. Just acabades les imatges, el confetti i una de les noves cançons més festives –“El meu ritme” – van donar inici a la festa que s’allargaria durant una hora i mitja per fer gaudir tots els allí presents.

Els primers minuts de l’actuació es van inundar dels temes d’Encara tenim temps, que molts ja cantaven i corejaven, acompanyats tots per les projeccions de la pantalla. Una estona més tard, Rovira va donar pas a dues cançons del disc anterior i va ser llavors quan una espontània nena va fer aparició a l’escenari per regalar al cantant un cor de peluix, que va despertar grans “ohhh!” i aplaudiments de l’auditori. Aquest gest no va ser sinó que un clar exemple que l’artista de les Terres de l’Ebre té més que guanyat el seu públic.

La nit anava avançant i va arribar l’hora d’una col·laboració artística; la del Cor LaBinota, una coral formada per joves ebrencs que van participar al concurs televisiu de TV3 Oh Happy Day. Més de 30 veus a l’uníson van cantar el clam al riu Ebre – “Lo meu riu”-, seguit d’un altre dels càntics mítics del camarlenc: “Germans de llengua” i encara van corejar plegats alguna cançó del nou treball com “Canvia”.

El pas del temps i l’amor són el denominador comú de la major part de les noves lletres de Joan Rovira, les quals vesteixen històries quotidianes i fan que el públic les faci seves. Així mateix, l’enèrgic disc compta amb uns ritmes molt festius, interpretats amb molta complicitat per tota la banda que acompanya el vocalista i compositor: Andreu Martínez (guitarra elèctrica), Àlex Badia (teclat), Julio Bernardo (baix) i Cento Carbó (bateria).

D’aquesta manera, sense gaires interrupcions per a explicacions i les ja comuns bromes de Joan Rovira (que alguns van trobar a faltar), s’encarava la recta final de l’actuació. Arribaven així els temes més moguts de tots dos discos que farien aixecar tothom de les seves butaques. Ballant com si no hi hagués demà, el tema que dóna nom al disc i el confetti tancaven un cercle perfecte a la nit tortosina.