Terra i Cultura

Les ruïnes del Born van presenciar la nit per excel·lència de la poesia musicada catalana o, millor dit, dels Països Catalans. Per un cop, elles -les ruïnes- no eren les protagonistes de les visites al Centre de Cultura i Memòria, ja que aquest cop la cita era amb 5 grups d’artistes que, inspirats per la poesia de poetes com Estellés o Maria Mercè Marçal, van aconseguir arribar amb les seves peces a la final del IX Premi Miquel Martí i Pol, emmarcat al Terra i Cultura 2017 .

Aquest premi l’organitza la marca de vi Vall Llach, propietat de Lluís Llach i del notari Enric Costa, cosa per la qual el cantautor gironí va dur a terme la presentació inicial. Bromista i relaxat, va sorprendre l’auditori bo i dient: «ara no sé si sóc aquí com a diputat, com a cantautor o com a representant del celler». Veritablement, aquesta i un parell de frases més elogiant la bona salut de la poesia musicada catalana va ser l’única participació de Llach a la nit. Per acabar la seva intervenció, va presentar la Laura Borràs i en Lluís Cendrà, encarregats de conduir el concert, d’anar introduint cada grup i de posar en context el públic.

La primera actuació de la nit, fent la funció d’aquella copa de vi, tèbia, que es pren a mitja tarda per tal d’anar fent entrar el cos en calor, va ser Magnus Luna, un grup format per Max Villavecha (pianista), Javier Garrabella (guitarrista) i la veu d’Anna Ferrer. Tot i que els compositors de les peces són els dos nois, les lletres de les cançons són agafades dels poemes de Joan Vinyoli. En aquest cas, al Born, van cantar «Arribarà la mort» i «Temps Perdut». Aquests nois serien un vi jove, amb un gust innovador i una personalitat forta i atraient. El pianista va deixar bocabadat tot l’auditori quan va aixecar-se i va començar a fer música amb les parts internes del piano, tot fent tremolar les cordes, o bé copejant la fusta.

Després d’aquesta primera copa, que havia estat sorprenent i emocionant però, al mateix temps, tranquil·la i assossegada, va canviar totalment el to i el ritme de la nit. Com si es tractés d’un glop d’un vi d’agulla ben fred, que provoca excitació a qui el veu, en Borja Penalba (experimentat guitarrista que ha tocat pels millors de la música en català, entre ells el mateix Lluís Llach o el grup Obrint Pas) i la Mireia Vives -guanyadors del premi- van interpretar «Cançó de fer camí» de Maria Mercè Marçal i «Si no fores (no amb mi)» de Roc Casagran. El guitarrista, extraordinàriament destre, i la Mireia Vives van fer de les seves veus una sola i tots dos, però amb moments d’especial inspiració de la Mireia, van fer crepitar d’emoció totes i cada una de les persones que presenciaven el concert.

Tot seguit, un vi tradicional però amb un toc exòtic. Ona nua, sobrenom de Josep Pérez, va cantar «Alzira», amb un marcat toc de folk anglès (Pérez és un admirador de Bob Dylan), una peça inclosa en el seu últim projecte artístic «Un gat i l’home al seu costat». Després de superar una complicació que va tenir amb la pila de la guitarra (que va caure), Ona nua no va tenir problemes per agradar al públic, no només amb «Alzira», sinó que també amb «Llàgrimes», del gran Vicent Andrés Estellés, molt present durant tota la nit.

Una nit que va tenir el seu moment dolç -un vi fi i agradable, però colpidor i emocionalment vibrant-  amb Marta Elka, la darrera (en ordre d’aparició, no de posició) dels quatre finalistes. Cal dir que Guiem Soldevila no va poder assistir al concert per una afonia d’última hora. Elka va cantar dues poesies musicades del poeta Miquel Àngel Lladó. Primer «Ales Útils», que parla de la relació d’un nen autista amb el seu pare i que la cantant va interpretar amb una empatia colpidora; i, després, «Frisances», una poesia curta, però que va servir a Marta Elka per demostrar la seva qualitat vocal.

I tot seguit, després de tota aquesta allau d’emocions, per acabar, el guanyador de la passada edició del Terra i Cultura: Bartomeu. El valencià, que podria ser una copa d’un vi fort, amb cos, molt personal, irreverent, d’aquells que et posen content, va presentar el seu nou treball «Collita i Llaurador». No va venir sol, l’acompanyava un teclat, que va fer sonar sons electrònics que es barrejaven amb els tradicionals de la guitarra de Bartomeu, i una guitarra elèctrica. Les cançons eren alegres i divertides i, entre una i l’altra, el canta-autor colava missatges d’agraïment i de reivindicació, de l’amor, la música i la literatura catalana. Finalment, o això pensava tothom, va cantar «Els Amants», d’Estellés, peça amb la qual va guanyar la passada edició. I fora de temps, que la gent ja marxava, va sorprendre – fins i tot a l’organització, que ja obria els llums – amb una altra cançó del nou disc. Tothom va acabar picant de mans.

En sortir, per si el públic no havia acabat ja prou ebri amb totes aquestes poesies, el celler Vall Llach va obsequiar tothom amb una copeta de vi rosat, blanc o negre.