Martí Serra

A la sala Jamboree fins i tot les parets escolten. El local, càlid i acollidor, escolta com el saxo de Martí Serra allarga les notes; sembla que respiri. Dalt de l’escenari tots els músics semblen concentrats, meditatius, com si agafessin aire. De cop i volta es posen en marxa i una tempesta de sons es fon amb el solo del saxofon. És una melodia quasi psicodèlica barrejada amb un monòleg que introdueix el públic al món de les Cançons Mecanoscrites (Temps Record, 2016), un treball molt personal on Serra obre la seva ànima des del principi fins al final.

Després de la primera cançó, "Ànima translúcida", Serra canvia el saxo pel baix elèctric. Una de les Pintores d’ànimes que l’acompanya, la cantant Gemma Abrié, s’encarrega de posar paraules a la música. La veu de la Gemma és quasi màgica i omple tota la sala. La seva presència dalt de l’escenari és un focus de llum: somriu i tanca els ulls en estat d’èxtasi espiritual, com una musa. Tant pot cantar balades com cançons més mogudes. I la complicitat amb Serra és evident; les seves veus es compenetren i es fan eco.

Després d’una peça animada, el músic protagonista s’asseca la suor i reconeix que el seu nou treball s’allunya del jazz tradicional. De fet, diu, s’allunya tant del jazz que és més jazz que mai, perquè el jazz és aventurar-se. Aquesta evolució de la seva música no és desconeguda per la sala Jamboree: fa disset anys que Serra hi va tocar per primer cop. Són vells amics. Potser per això tant ell com els Pintors d’Ànimes semblen formar part de l’escenari. Es fonen amb l’ambient amb una seguretat de qui ho ha fet tota la vida.

Amb Les coses que costen de dir ens demostren que cada músic té pes dins del grup, que junts formen part d’una composició perfecta. Individualment són deliciosos; junts són espectaculars. El públic aplaudeix i xiula amb entusiasme; és lògic.

Un dels millors moments de la nit arriba amb "La mar i sa puta". És una cançó curiosa: té una lletra venjativa i rabiosa, però la melodia és dolça i suau. La combinació és irònica i impactant. Està clar que Cançons mecanoscrites té una història molt personal al darrere. Les peces son transparents. Serra no s’amaga i assenyala els temes que han inspirat el disc: el seu fill, un desafortunat viatge a París, una persona que li va fer mal... Tot i així, la música no és amarga. Al contrari: sona a triomf de la vida sobre el dolor.

Després de la descàrrega d’adrenalina de "La mar" arriba el moment de descansar amb cançons més tranquil·les. "París" és una balada suau que després s’anima, amb els instruments que esclaten com focs artificials. "Nit de reis" és una preciosa cançó de bressol, i "Un, dos, tres" és una exhibició de taules.

Per últim arriba "Rita", la culminació més rockera del concert. Els artistes es contagien del ritme, o al revés, i riuen mentre toquen davant d’un públic encantat. És el colofó perfecte per un recital de talent i experiència que deixa a tothom amb un bon regust a la boca i moltes ganes de redescobrir el jazz.