Temps de canvis

Albert Martí

Cantant de Trast

Els canvis sempre m’han semblat un repte, una oportunitat per modificar allò que no ens funciona i convertir-ho en alguna cosa que, ras i curt, ens faci sentir bé. Últimament, però, vivim en una espècie de canvi constant, de sobreproducció constant i de més, més i més. Estilísticament és un fet: avui arriba el trap i la música d’arrel torna a estar en primer pla i demà serà el rock urbà, l’electrònica o la cançó d’autor combativa. I no ho critico. La riquesa és bona, cada cop més grups i artistes que abans s’encabien en un estil concret, ara fan de la barreja quelcom necessari, més enllà del mestissatge. Són, a vegades però, modes i corrents marcades pel que coneixem per opinió pública, que no sabem del cert qui són, però sí què volen: marcar l’agenda.

Canvis. Amb els grups, la muntanya russa no s’atura. Adéus de bandes com Aspencat, Bongo Botrako, Teràpia de Shock o El Son de la Chama, que lamentem un cop no hi ha res a fer. Els motius? Els desconec. Però n’apunto alguns que, d’alguna manera o altra, hem comentat amb companys amb els que ens trobem d’escenari en escenari: molta pressió, molta producció, poc temps per composar i una vida de CD que, en el millor dels casos, no supera els 3 mesos. De què serveix el procés de creació d’un disc, si després queda eclipsat en un marge curt de temps?

Es fa difícil pensar que a Catalunya pugui tornar a haver-hi una escena tan potent com la del rock català per exemple (amb els seus errors i encerts), si estem fent de la música un fet volàtil i, fins i tot, efímer. Escenes incipients com el rock combatiu valencià representada en grups com Inèrcia, Atupa o Smoking Souls o la nova cançó d’autor amb veus com Judit Nedderman, Oriol Barri o Guillem Roma poden quedar en res si no deixem que es consolidin, que cuinin cançons a foc lent i que se’ls doni visibilitat general, més enllà dels mitjans especialitzats.

Aquesta no és només la crida d’un millenial que enyora els cassets, els cedés gravats que em regalava d’adolescent o que havia d’esperar l’estiu per anar de concert un cop acabat exàmens. M’agrada el canvi. Vull canvis. I vull propostes noves. Però també vull veure com s’equivoquen els artistes i com se’ls donen segones i terceres oportunitats, com un grup no desapareix del mapa només un any després d’haver tret disc, com entre gira i gira pot haver-hi un període de descans, com la diversitat pot ser una màxima entre els nostres mitjans de comunicació i no només l’excepció i com, entre tots, construïm escenes. Tenim músics, tenim sales, tenim festivals, tenim places i tenim mitjans. Consolidem el que tenim i abracem amb braços oberts tot el que arriba. Són temps de canvis, sí. Però fem que juguin al nostre favor i deixem de destruir una part del que tenim.

L'art de reinventar-se

Per Pau Planas

Si una cosa funciona, millor no tocar-la, diuen. En el terreny musical hi ha grups que ho apliquen a la perfecció. No posaré exemples, però tots en trobaríem fàcilment. Parlo de grups que donen voltes, una vegada i una altra, a una mateixa sonoritat, un mateix univers i una mateixa manera de fer cançons, donant lloc a discos que podrien servir, perfectament, com a passatemps on buscar les set diferències. I costaria trobar-les.

Per això cal elogiar aquelles bandes atrevides, capaces d'anar més enllà a cada disc. Manel en són un dels millors exemples. Abracen el canvi constant i no conceben dos discos iguals. Ara Els Amics de les Arts sembla que faran un exercici similar. "El seu gran hit" mostra un canvi radical respecte tot el que havíem vist fins ara. Un canvi valent i arriscat que falta acabar de concretar però que, de moment, fa molt bona pinta. L'espera fins divendres es farà llarga.