Joana Gomila

Fotografia: Josep Tomàs

Les llums penjaven del sostre, nues, primes. En una estança negra en la qual els sons, un cop sortien, jugaven a amagar-se pels racons del Tradicionàrius i a córrer entre les orelles dels qui eren allà. La música començava, amb un estil poc conegut, al qual ningú estava acostumat. I fou per això que encara requeria més atenció, per ser intrigant, desconeguda.

A mesura que les cançons anaven abraçant, les llums es tornaven més càlides, com si del sol es tractés, i ens despertéssim per passar un dia sencer al costat dels artistes mallorquins. Al seu ritme, Joana Gomila cantava, de vegades pausadament i d’altres accelerant, en un motor que només ells sabien encendre i arrencar.

La gran majoria de les cançons naixien en sons estranys que, de mica en mica, s’apropaven a nosaltres per deixar-se associar amb el gong xinès, amb la fusta de barques xocant en un port, sons d’aigua tranquil·la, i d‘ocells lliures. Com si obríssim una finestra i en cada moment tinguéssim un paisatge diferent a través del vidre, anaven canviant els estils i la musicalitat, sense límit. Mai sabies com acabaria una cançó, tant podia ser lentament i fosa, com enmig d’un crit amb la cantant d’ulls tancats i concentrada.

Un conjunt de piano, guitarra, contrabaix i percussió abraçaven la veu que cantava, cridava tornades estridents, i canviava a registres, amb paraules incompletes o repetides, amb el seu propi sentit, segell, identitat, aconseguint sons i textures diferents, amb instruments que són totalment comuns.

Tot plegat donava un aire de laboratori a l’escenari, com si fos mig improvisat, un joc entre el que se sap i el que surt de la inspiració del moment, un experiment amb el so, que deixa al marge les escales musicals que coneixem, per incorporar esquelles, xiulets, sons de gravadores, i dels instruments, que eren lliures i imparables, totalment a les mans i servei dels músics. Amb un to excèntric, amb estils diferents tots encabits en una cançó, tot banyat per aquell accent tan característic de les illes.

Entre cançó i cançó, Joana s’adreça a nosaltres per fer-nos saber que el folklore no és per sentir-lo ni gravar-lo, sinó per viure’l; perque és esquiu, com els ocells que canten, perquè la sang els ho demana, però quan s’adonen que algú els escolta, fugen i emmudeixen. Una metàfora bonica sobre com ells veuen què és el folklore, raó per la qual fan el que fan i de la manera en què ho fan.

Per últim, la cantant baixa de l’escenari i s’asseu  entre el públic. Comença una melodia molt lenta. Tan lenta i relentida que gairebé ningú gosa endevinar fins que ella no canta el primer vers de “La lluna la pruna”. Ens mira, ens fa cantar, lentament i dolçament, amb aquell relentir i accelerar que només controla ella.