Tradicionàrius

Fotografia: Josep Tomàs

Des de la taverna valenciana La Terreta, just al davant del Centre Artesà Tradicionàrius (CAT), es va començar a sentir el so de tabals i gralles. Alguna gent, curiosa, va decidir buidar les seves copes en gots de plàstic per tal de veure l’espectacle que s’estava duent a terme a les portes del CAT. Si no fos pel fred que feia, la sensació era totalment aquella que es té quan es va a una festa major: colles de tabalers i grallers (Kabum i Col·lectiu Guirigall) fent sonar els seus instruments, una gentada al voltant admirant la destresa amb la qual ho fan, alguns gots de cervesa a les mans, somriures, rialles i, quan els primers músics de la nit acabaren la introducció al festival, un gran aplaudiment que va inundar els carrers del barri de Gràcia.

A continuació, el públic del Tradicionàrius va començar a passar dins de l’auditori. Cal explicar, primer de tot, que aquest era un festival especial. El Tradicionàrius fa, aquest 2017, 30 anys. D’ençà que van començar –allà pel 1988– ha plogut molt i molt fort. El centre, així com el Festival de Folk Internacional que organitza cada any, ha hagut de passar moments difícils que entre tots els músics han anat superant a poc a poc. No obstant això, els bons moments han estat molts més que no pas els dolents, la qual cosa explica la vitalitat amb què encara ara, i per molts anys, els integrants de tots els grups del Tradicionàrius viuen, senten i representen el folk d’aquí, d’allà i de tot arreu.

L’auditori no era gaire gran, però era ple –a excepció dels seients de les llotges– i va ser molt fàcil per als grups del Tradicionàrius arribar al seu cor, tot i que també ho haurien fet a un Sant Jordi amb sold out. Els músics eren els mateixos que van ser dalt de l’escenari quan es va fer la primera edició del festival i el mestre de cerimònies no podia ser un altre que en Jaume Arnella i París, cantant i folklorista català, que va unir cada grup amb l’anterior mitjançant tot un seguit de romanços (òbviament compostos per ell mateix) a voltes dolços, a voltes irreverents, però sempre amb un punt irònic i un component emocional que va colpir tant l’audiència com els mateixos músics.

Aquests músics van ser: Els Ministres de la Vila Nova, Rosa Zaragoza, Cobla Manxaire, Primera Nota, Ludifolk, La Cobla Mínima, Alfons Encinas i Els Trobadors i Solistes de la Costa (en aquest ordre). Tots ells van fer viure moments especials a l’auditori (algunes de les persones assistents també van ser-hi al primer Tradicionàrius). Durant el concert, hi va haver moments per recordar-se’n d’aquells que “ara són al cel” i, també, moments per fer participar el públic, com quan Maria Encinas i Alfons Encinas van convidar tothom a cantar "El Rossinyol". Invitació que ningú no va gosar rebutjar.

L’aniversari, doncs, va ser emocionant i divertit. Va tenir aquell regust que tenen totes les organitzacions catalanes postfranquistes (formades per gent que va haver de suportar-lo). En definitiva, va quedar palès que encara que sembli que 30 anys no són res, perquè el Tradicionàrius continua molt vigent, s’ha de treballar molt i amb molt d’amor per arribar-hi.