Clara Peya

Clara Peya ha volgut convertir algunes de les dones més importants de la seva vida en Oceanes -o dones d'aigua- en el seu setè disc, un treball que sortirà a la venda aquest divendres i on la pianista vol reivindicar la figura de la dona.

Per què decideixes agafar els conceptes de l'aigua i la dona com a motor d'aquest nou disc?

La idea d'Oceanes neix d'un dia en què, llegint, vaig descobrir la figura mitològica de les Oceànides, que eren les filles de Oceano i de Tetis i rebien noms de llac, de mar, de font, de riu... Em va agradar molt la idea i vaig intentar agafar l'essència i portar-la al meu terreny. Jo soc feminista i m'agrada molt homenatjar les dones en els meus treballs. I Oceanes és un homenatge a les dones de la meva vida. Dones molt apoderades, que han tirat endavant i amb qui he tingut relació: la meva mare, la meva germana, amigues, amants...

A l'hora de posar-te a preparar un disc, tens la necessitat de trobar-hi un element que doni forma a tot el conjunt?

Sí, per a mi és bàsic que hi hagi una idea que generi un tot. Per a mi, sense una idea motor, és molt difícil fer un disc o qualsevol projecte. Si t'hi fixes, en les altres arts sempre hi ha una idea que ho engloba tot, però en la música hi ha molts discos que no ho necessiten. Com que les cançons, per si soles, ja són micromons, no cal que hi hagi una idea global, però a mi m'agrada molt que hi sigui. És una manera que em crea molta més facilitat a l'hora de treballar.

Fer les cançons com a peces separades, t'és complicat?

No és que em sigui complicat, sinó que no em genera tant d'interès. Jo puc fer cançons aïllades, però cada cop me n'adono més que quan començo la recerca d'un disc tinc la il·lusió de pensar de què anirà, perquè, quina serà la sonoritat global... Oceanes parla de l'aigua i l'aigua té un tipus de so. Llavors, la feina és molt guai, perquè ha sigut una feina sonora. Una feina de dir: 'Quin so volem que tingui el disc perquè recordi l'aigua, la immensitat, la profunditat...'.

És un disc en clau feminista però has volgut fugir molt de la cançó protesta. Com és?

Jo estic fent petits homenatges a les dones de la meva vida i en cada una de les cançons parlo d'algú en concret. Després hi ha la cançó global, que sí que té aquest to de denúncia i de protesta, però en realitat és una crida a la dona, a totes les dones, que s'apoderin. És una crida que juntes fem molt i que podem canviar el món. La revolució és de la dona i si ens ajuntem tenim molta força.

La conclusió que en podem extreure és que per reivindicar tot això no calen cançons protesta amb grans proclames?

Que cadascú faci el que vulgui. Jo escolto molta cançó protesta i per a mi és molt interessant, però no és la meva manera de denunciar, perquè no ho ha sigut mai. Jo tinc un llenguatge poètic i no puc sortir del romanticisme i de la poètica per molt que moltes vegades ho hagi volgut. Però no puc, soc així, i des d'aquí és molt difícil que algú ho prengui com a denúncia, però jo crec que hi ha molta força en totes les cançons que he fet.

"Escolto molta cançó protesta i per a mi és molt interessant, però no és la meva manera de denunciar, no ho ha sigut mai"

A la cançó "Oceanes" sí que fas aquesta reivindicació més directa i hi ha una frase que hi té una importància cabdal: "Que el món sigui una plaga de princeses indomables"...

Per a mi aquesta frase és el lema del disc. El lema del disc és que el món sigui una plaga de princeses indomables, que trenquem estereotips, que ens apoderem, que fem el que ens roti, que tinguem la força i que despertem. De fet, la majoria de dones que a mi m'envolten són així i són el meu exemple a seguir. Totes les dones a qui jo dedico les cançons són dones a les quals admiro profundament perquè són lliures i perquè estan cada dia al peu del canó.

Aquesta cançó és un rap fet amb piano, una unió poc habitual.

Arriba un punt en què jo estic a un lloc tan poc classificable que ja és igual el que faci. Últimament estava escoltant molt la Kate Tempest, que és una dramaturga, poeta, escriptora i hiphopera que em té el cor robat. Ella sí que escriu molt amb to de denúncia i les seves lletres són espectaculars. Escriu des d'un lloc tan profund i tan bonic que vaig voler fer un hip-hop. També m'agrada molt d'ella com concep les bases del hip-hop, sense normes. Encasellar les formes ara mateix és un error. I més si ets un músic com jo que ha begut de tants estils i que és poc purista. Jo no puc tocar bé cap estil concret, només puc tocar bé el que jo sé fer.

Quan et poses a fer les cançons, hi ha una voluntat de trencar esquemes, musicalment parlant?

La veritat és que no. Sí que hi ha una voluntat de superar-me a mi mateixa, però no en relació amb ningú ni amb res. Suposo que així defujo bastant d'imitar. Quan he intentat fer una cançó imitant alguna cosa, no m'ha sortit. La fórmula que a mi m'ha funcionat és ser jo mateixa, i suposo que és la que li funciona a tothom. Des de tu mateix, el producte pot ser molt més autèntic.

És un disc que es mou per sonoritats molt diverses. Hi ha cançons molt íntimes, d'altres molt més èpiques... Això és fruit d'aquesta manera de treballar?

Sí, i jo crec que també és perquè he treballat amb molts estils i fent músiques per a moltes coses diferents: des d'obres de circ molt íntimes, fins a musicals o música per a dansa contemporània. Hi ha una barreja molt barreja i és normal que el que en surti sigui divers. El que sí que he intentat és que la sonoritat aquàtica hi sigui a tot arreu.

"El lema del disc és que el món sigui una plaga de princeses indomables, que trenquem estereotips, que ens apoderem, que fem el que ens roti, que tinguem la força i que despertem"

Aquest és el setè disc amb poc més de vuit anys, sense comptar tots els altres projectes que fas, que no són pocs. Com es fa per mantenir aquest ritme creatiu?

Hi ha tres secrets: el primer és ser hiperactiu, el segon és que t'agradi molt el que fas i el tercer és que et faci por enfrontar-te a tu mateix i busquis temps per no trobar-te a soles amb tu mateix. En aquest cas, amb mi mateixa.

Per tant, fer discos és un refugi?

Començo a pensar que sí. També és una necessitat, i la necessitat hi serà sempre, però sí que és veritat que jo acabo l'any i dic: 'no pot ser que hagi fet tantes coses, no és sa'. I suposo que si no fes tantes coses podria fer-les més profundament, però hi ha tants projectes que m'agraden... I el que passa sempre: hi ha molts projectes que t'agraden on no hi ha diners i llavors n'has d'agafar d'altres que et donin diners per poder fer els que t'agraden i no en donen. Si tot estigués pagat com ha d'estar pagat, seria molt diferent i et podries centrar més en una cosa. Però m'agrada tant fer cançons i treballar en diverses coses...

Hi ha el risc o la por d'acabar-te cremant amb aquest ritme d'activitat?

Moltes vegades he pensat que sí, però després també me n'adono d'on era fa quatre anys i on soc ara i realment l'evolució no té límits. Si estàs escoltant el que et passa a cada moment, és impossible que et surti la mateixa música. Que repeteixis patrons sí, però que et surti sempre el mateix és impossible perquè tots anem canviant tota l'estona i només ho hem d'escoltar. A mi les coses em van molt ràpides, sóc una persona molt intensa. No ho dic com una cosa bona, perquè seria guai poder-me calmar una mica més, però sí que és veritat que amb la intensitat que porto a sobre, passen moltes coses i necessito explicar-les.

El disc es mou per sensacions molt diverses, però acaba amb "Dadínia", que és una cançó que transmet una desesperació absoluta. Com és que has buscat aquest final?

Quina pregunta més íntima! Quan la vaig fer no sabia que seria el final, però després em va semblar una bona cançó per tancar el disc. Primera, perquè la canto jo i, segona, perquè hi ha un punt de tancament amb aquest disc, que per a mi és el tancament d'una etapa que ha sigut molt llarga i la més important de la meva vida. Hi ha coses que encara no entenc, no de les que han passat, sinó de la vida: per què hi ha coses que fan tant de mal? O, per què hi ha coses que no poden ser encara que t'estimis molt? És una petita reflexió a mode de cançó.

És la cançó més personal del disc?

No, totes són personals perquè són la visió que jo tinc sobre algú. "Arístides", que és instrumental, és molt personal, i molt passional, també. "Abatyse", que també és instrumental, també té un component emocional molt fort, "Galone" també, "Pline"... Si em poso a pensar, totes tenen un component emocional molt fort perquè són petits homenatges que jo faig a gent que m'estimo molt.

Com es fa perquè unes cançons tan personals les pugui cantar una altra persona i no perdin veritat?

Jo, com a creadora, delego molt a l'hora de fer els discos. Jo faig les cançons, però delego producció, delego mescles... Hi ha una confiança màxima. Una de les meves millors amigues i una persona que admiro i estimo moltíssim és la Judit Neddermann i ella quan treballa els seus discos ho porta tot perfecte, té claríssim el que vol, és a les mescles, al màster... Pren molt més partit que jo. Jo hi ha un moment en què me'n desvinculo. No sé si està bé o malament, però, per ara, ho necessito.

"Hi ha tres secrets [per mantenir l'elevat ritme creatiu]: el primer és ser hiperactiu, el segon és que t'agradi molt el que fas i el tercer és que et faci por enfrontar-te a tu mateix"