Jesse & Joy
Tot i estant a l’amfiteatre de dalt de tot, se sentia com el públic a platea i a la segona planta xerraven impacients per l’inici del concert. Semblava que d’un moment a l’altre ens haguessin de sobtar pujant a l’escenari, perquè els focus ja s’encenien i les llums es fonien amb els xiulets de qui ha comprat l’entrada fa mesos i es mor de ganes de cantar els temes del grup.
Ell és el primer en treure el cap, agafar la guitarra i fer-la sonar mentre tothom és mou inquiet al seient: ¿On és la Joy? Per fi surt i comença a cantar, és: “Ya no quiero”. Es llencen. De cop, de cap, sense dir “hola” ni “que tal", sense repensar-s’ho, amb aquelles ganes i decisió que encara els fa ser atractius. Es queden amb ganes de més, com si encara no haguessin demostrat de què són capaços, i en toquen dues més.
Ara si, necessiten un minut per respirar i, entre cançó i cançó ens saluden, ens miren. Trenquen aquesta paret que ens feia pensar que estaven assajant, gairebé sense adonar-se que nosaltres els estàvem espiant. Tenen el somriure de qui comença gira, i les ganes a les galtes de continuar-la, ja que aquest, només és el primer de tots els que tenen programats per als pròxims dos mesos entre Espanya, Argentina, i Chile.
A la cuarta cançó, Joy ens dóna la seva faceta més acústica, penjant-se la guitarra i començant ella, un tema tranquil, d’un dels seus primers àlbums: "Esto es lo que soy", que podria ser perfectament del seu últim treball, mostrant-nos així que no canvien. Que evolucionen musicalment però tot i guanyar fama, segueixen sent ells, sense perdre la seva identitat, amb el mateix estil i temàtica amorosa de sempre. Ens fan més còmplices, volent conèixer-los més, a moments, a cançons. Toquen “Y llorar y llorar”, “Si tu te vas y yo me voy” i altres dels èxits pels cuals se’ls coneix. La gent canta y quan ells deixen el silenci, el públic l’emplena amb la lletra, sense dubtar, sense fallar.
I sembla que ens haguéssim posat d’acord, perquè ells també volen que els coneguem més. Ens apropen a la seva manera de veure i sentir les coses. Com ella diu: és molt difícil escriure música sobre el que no sents, quan ho sents s’escriu sol. Ens relaten, tema per tema, un capítol o una escena de la seva vida, en la que, d’alguna manera, la música els ha abraçat, els ha salvat dels mals moments, els ha protegit de la por, del passat, dels desamors, i de les crueltats del dia a dia. I ens en regalen un tros d’aquest escut, tant gran i fort que ells han construït i han convertit en la seva professió.
L’última cançó la dediquen al seu pare, qui els escoltava i inspirava quan componien de petits, i troben a faltar perquè durant la gravació d’aquest últim treball els va deixar. “Un besito más”, fa plorar a més d’un entre el públic, confonent l’emoció de la darrera cançó amb la tristesa, mentre ells dos canten, un duet perfecte de noi i noia, ens acaronen, i ens diuen bona nit. Surten de l‘escenari mentre la gent continua aplaudint, i jo em quedo asseguda a la butaca mentre un mar de gent es precipita cap a la sortida.
L’escenari del que havia sigut l’antic Estudio 54 ha tornar a ser golpejat pel silenci i murmuri de després d’un concert. On només se senten les passes dels qui baixen les últimes escales amb un somriure, i llavors em pregunto quantes cançons hauràn escoltat aquells murs, i si aquesta nit s’han sorprès i emocionat, com ho he fet jo.
