Pep Sala

Fotografia: Manel Díaz / Fundació Oncolliga Girona

Potser era un concert només apte per grans fans i seguidors d’en Pep Sala i Sau. Potser, era una actuació dirigida únicament a aquelles persones que es sentien especialment commogudes per la darrera celebració del 20è aniversari de l’Oncolliga Girona. Qui sap si es tractava d’un esdeveniment tan íntim que els estranys vam quedar-ne fora. O, vés a saber, si és que un servidor estava massa afectat per la fredor d’una tarda de diumenge de sofà, manta i poques aventures més. 

Sigui per la raó que sigui, el d’aquest darrer cap de setmana va ser un espectacle d’aquells que avancen lentament, contemplatius, d’aquells que esperes i esperes, mirant d’anticipar el moment en que els qui ocupen l’escenari prenguin la metxa i sacsegin la platea i... res, segueixes esperant. 

Afortunadament, el violí de Simone Lambregts aparegué al rescat d’aquells qui necessitem alguna cosa més que la reproducció acurada de les melodies i les cançons. Amb la seva energia i potència, per uns instants, semblava que la banda que acompanyava a Pep Sala es decidiria a transmetre una mica més d’energia. Lluny d’això, l’escenari es mantingué fred per anar rebent un bon grapat de col·laboracions que amb major o menor mesura intentaren pujar les revolucions i el voltatge emotiu del moment. Sicus Carbonell (Sabor de Gràcia), Aurelio Morata o Adrià Puntí, entre d’altres, van afrontar el repte d’enganxar un públic que no acabava de sortir de l’estat d’espectador passiu.

Finalment i en el darrer assalt, els infal·libles. O com el propi Pep Sala els anuncià: la màquina del temps. I és que no importa el major o menor ritme amb el que aconsegueixis entrellaçar dues hores d’actuació en viu i en directe, és ben igual si t’atreveixes a pujar dalt l’escenari a Jordi LP per acompanyar-te cantant, res importa si a les mànigues hi pots tenir ben endreçats un parell o tres de clàssics, d’aquells temes que travessen generacions i cançoners.  

Al cap i a la fi, Pep Sala i Sau sempre ocuparan un lloc en la vitrina dels clàssics del rock català, i els clàssics, clàssic són.