Ara volo alt

Gertrudis torna. La rumba torna. Potser, amb menys dosi que en altres discos però torna i, després d’un temps sense noves cançons, reviuen el ventilador i la veu inconfusible de Xavi Ciurans. Ara volo alt (Promo Arts Records, 2016) és un àlbum que convida a no tocar de peus a terra si no és per a ballar. La seva música segueix sent festiva i un dels únics moments més íntims i melancòlics se l’emporta el tema que tanca el disc.

Han demostrat que hi ha Gertrudis per a estona i que són molt més que “Samarreta”, el tema que els ha fet més populars durant el 15 anys que porten sobre els escenaris. Potser, aquest disc és molt més madur i divers. La rumba passa a tenir un paper secundari. Hi ha cançons que sonen a reggae, una col·laboració de Gabri Dakidarría a la cançó Rúa da Raiña, que inclou per primer cop el gallec en la seva discografia, i un violí que segueix dotant les cançons de l’essència més gertrudinenca.

No hi ha la rumba que hi ha hagut en el disc Tripolar (Música Global, 2011) per exemple. Però d’alguna manera, Getrudis ha sabut mantenir les traces d’aquest gènere que mai ha deixat de tocar i és que d’una manera magistral la rumba es cola de formes diferents en cançons com “La meva terra” o “Un tros de por”. Un bon indicador d’això n’és “Tan lluny de tu” que té una tornada que recorda a la cançó “No sé si”, publicada ja en un dels seus àlbums anteriors.

“Aire” és la més difícil d’encotillar en un estil; un credo que no creu en Déu sinó en les coses quotidianes del dia a dia i, sobretot, en l’aire. Un ingredient essencial per a volar ben alt.