Fundación Tony Manero
Dissabte al vespre, caminant Rambla avall, el panorama era realment desolador. Just al costat de l'emblemàtica Camiseria Xancó, un grup d'alemanys es tiraven la cervesa per sobre, literalment. La civilització, minvant dia rere dia, contemplàvem astorats aquella escena putrefacta i jo pensava quina cosa havíem perdut pel camí obrint-nos a aquest turisme desbocat. Recentment, però, he volgut curar-me d'espants amb una fórmula de constant displicència en vers tot: no m'agrada res i així res ja em sorprèn. Proveu-ho, vindria a ser homeopatia mental.
Tot això sumat a la recent defunció del meu esperit nadalenc feia augurar el pitjor d'aquell vespre al Jamboree. Per sort hi tocaven uns barcelonins que havien fet les delícies de persones com el meu pare, culpable en judici sumaríssim dels gustos musicals dels seus fills. Orgullosos de nedar a contracorrent i estàndards de la música funky a casa nostra, la Fundación Tony Manero va irrompre en aquella coveta de la Plaça Reial de Barcelona. Per primer cop en els seus 20 anys de trajectòria presentaven un show sense electricitat, de funk en acústic, ideal en una sala com el Jamboree, donada a aquesta pretesa intimitat.
El que la Fundación ens van regalar aquell vespre d'Advent, hauria pogut fer ressuscitar al mateix Jesucrist. En formació de quintet acústic amb Miguelito Superstar (veu) i Paquito Sex Machine (veu i guitarra) al capdavant, Lalo López (guitarra i cors), Deliciosa (baix) i Marc Benaiges (bateria), van saber oferir-nos una proposta acústica arriscada de forma magistral. La perfecta simbiosi del carisma de les veus cantants i les calculades ocasions perquè Lalo i Benaiges ens regalessin solos tan negres, van crear un ecosistema que anava més enllà d'uns nostàlgics apassionats de la música disco.
El dissabte vam fer més que assistir a un concertàs. Vam presenciar una proposta singular que fa vint anys que dura. Perquè el que aquests senyors tenen entre mans és una bogeria que beu de genis com Isaac Hayes i que aconsegueix des de l'inici oferir un producte de meticulosa qualitat amb un valor afegit que mai valorem prou: denominació d'origen mediterrània.
I enmig de la decadència de Barcelona, abans ciutat habitable, encara queda un imaginari gal que resta impertorbable a la invasió romana: la senyora Rius, el de calamars de l'Entrepanes Diaz, els cinemes Texas, l'Ateneu i el Club Natació Barcelona. La Fundación Tony Manero s'encarregarà de la música. Tot sigui per fugir de la displicència.
