Ferran Palau

La idiosincràsia dels antònims

Arnald Garcia

És ben sabut que no hi ha inici sense fi. Com tampoc dimoni sense àngel, Batman sense Joker ni potser Mozart sense Salieri. Dia sense nit, estiu sense hivern ni potser Ferran Palau sense Ferran Palau.

En aquesta amalgama de contrarietats Palau s'hi troba molt còmode. Ens ho va tornar a demostrar el darrer divendres al Centre Artesà Tradicionàrius. El músic de Collbató va voler posar el punt i final a la gira del seu darrer treball, Santa Ferida (Halley Records, 2015). Treball que, degut a la boníssima acollida de crítica i públic, l'ha certificat com un dels grans àlbums fets a casa nostra en el darrer any.

L'expectativa es palpava entre el centenar de fidels combregats en aquell llogarret de Gràcia. En una mica més d'una hora Ferran Palau, Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Jordi Matas (Seward) i Dani Comas no van escatimar en res. Va fer la sensació que ells sabien millor que ningú que no hi ha inici sense fi i que aquell vespre anava més enllà de la cançó, anava de deixar-hi l'empremta.

El que ja s'intuïa en la seva discografia es va reafirmar en el directe. Palau és un artista amb una dualitat antònima interessant. Aquella aparent fragilitat, aquella palesa timidesa, en els primers acords ja s'ha dissipat. Esdevé, llavors, una presència imprescindible, una eloqüència extraordinària capaç de transmetre'ns un imaginari personal, però transferible. Aconsegueix fer-nos partícips dels temes constants en la seva discografia: redempció, pecat, mort, culpa...

I és que ja d'inici, emergint entre els focus i la fumera del petit escenari, va aconseguir submergir la platea entre imatges més o menys suggerents, entre cadències absorbidores. El cantautor ha format a simple vista una sèrie de melodies que semblen fúnebres, que ens presenten un escenari fosc, en blanc i negre. A mesura que t'endinses en aquesta necròpolis, però, aquesta esdevé quelcom del que no vols (ni pots) desempallegar-te. Lluminós, vitalíssim.

De nou, Dr. Jekyll és Mr. Hyde i Ferran és Palau. Fa l'efecte que aquella nit va voler posar el punt i final, sí, però tinc la sensació que, amb el somriure sota el nas, hi va afegir-ne dos més...