Bläue

Abans estaven al món i ara hi volen tornar. Bläue tot just acaben d’estrenar nou disc, però no són en absolut uns desconeguts en el panorama musical català.

Hem quedat al davant d’un bar a la Gran Via de les Corts Catalanes, a l’alçada de passeig de Gràcia i, tot i que no ens hem vist mai les cares, gràcies a la foto promocional del seu Facebook, reconec en Bernat, el guitarrista del grup i el primer a arribar. Com que el veig una mica perdut i sé que ell a mi no em reconeixerà, el saludo: “Ei, sóc la Carla, us faig l’entrevista”. Comencem a parlar i poc després arriben l’Eduard (el baixista) i el Gerard (guitarrista, al control dels sintetitzadors). Tots quatre estem d’acord que el bar on hem quedat fa pinta de ser massa car i decidim buscar-ne un de més adequat –és a dir, més econòmic-. Un cop allà, ja apareix l’Adrià (veu principal), que ve directament de la feina i ha estat buscant un lloc on aparcar. L’Eric, el bateria, no podrà venir a l’entrevista.

Tres canyes i dues clares després comença la conversa.

El primer assaig de la història de Bläue es remunta al 2009; concretament al setembre d’aquell any. Un mes abans, a Cadis, l’Adrià tocava cançons al carrer quan el van anar a visitar en Bernat i el Gerard i se’ls va ocórrer fer alguna cosa junts. Un cop a Barcelona -com explica en Bernat- van ajuntar-se amb un bateria i un baixista (que no són els que hi ha actualment a la banda) i van començar a assajar i a fer els seus primers bolos. “Sembla una història romàntica, però és veritat, va ser així”, afegeix.

D’aquesta manera, les cançons que en un principi l’Adrià havia escrit i interpretat amb una guitarra espanyola als carrers de Cadis van convertir-se en cançons d’una banda de rock, compostes entre tots junts. “Va anar molt ràpid, en dos assajos ja teníem set temes i, en comptes de donar-los la volta, ja fèiem bolos”- diu l’Adrià-. “Sí, jo crec que la sala d’assaig en aquell moment eren els directes”, afegeix el Gerard.

El perquè del nom del grup no requereix grans explicacions. L’Adrià va trobar la paraula a un diccionari i li va agradar, “és una paraula friqui, que ja va bé amb la banda”. Així de simple i així de complicat. Si no, que els ho diguin als qui constantment confonen on han de posar la dièresi. La paraula bläue vindria a ser, a grans trets, “blavor”, traduït de l’alemany. Una blavor com la del color o, segons un amic alemany, “la lluminositat d’estar borratxo, perquè blau també significa anar begut”.

Sigui com sigui l’any 2010 –gairebé sense adonar-se’n, perquè la majoria d’ells ni tan sols sabien que existia- van inscriure’s al Sona9 i van acabar emportant-se el Premi Èxit. De l’experiència en el concurs no tenen molt clar què dir-ne. “En tot cas ha estat un fet important dins la història de Bläue; ens hi vam apuntar i vam posar-hi il·lusió i entusiasme i, gràcies a això, vam tenir certa visibilitat als mitjans i vam poder gravar el nostre primer disc”, opina l’Adrià.

I així va ser. Després del Sona9, Bläue van enregistrar aquelles cançons que suposaven els seus inicis com a banda i que ara defineixen com “els Greatest Hits de l’època” a Cadis, ni més ni menys que amb Paco Loco, cèlebre productor asturià nascut a Mèxic, considerat el guru del pop independent espanyol. D’aquell enregistrament, en va sorgir el seu debut discogràfic, onze cançons sota el títol No us enfadeu, porteu-me una serra (Discmedi, 2012).

Retorn al món

Després d’una temporada de silenci pràcticament absolut, aquest octubre han presentat el seu nou treball, Abans estàvem al món (Autoeditat, 2016). Un títol que, precisament, fa al·lusió al seu retorn al món de la música i dels escenaris. Bé, nosaltres en podem dir retorn, però el cert és que ells mai han parat.

Durant els últims anys han estat fent noves cançons i treballant en la sonoritat que trobem en aquest nou disc. Qui hi ha tingut més a veure, segons ells, ha estat en Gerard, que s’ha encarregat de la producció i, sobretot, de la postproducció. Gràcies a l’aplicació i l’experimentació amb samplers, es van aconseguir els sons de caire més psicodèlic que, de fet, atorguen l’encant especial a aquest disc, format per vuit cançons de rock electrònic -com en diuen ells- ambientat en el new wave dels noranta.

A part de canvis en la sonoritat, el grup també ha experimentat canvis en la formació. En aquesta mena de metamorfosi entre el primer i el segon disc, van acomiadar-se de la banda el baixista i el bateria originals, per deixar pas a l’Eduard –que també va formar part del procés de composició dels nous temes- i l’Eric.

Per això, la producció del disc buscava, sobretot, omplir el buit de les bateries. En aquell moment s’havien quedat sense i, un cop van veure tot el que es podia fer canviant les velocitats, pujant i baixant el so, utilitzant els samplers... van començar a canviar tot el que havien gravat. “Una cosa és el que havíem gravat a l’estudi... i l’altra és el que va quedar un cop ho havíem transformat tot”, explica l’Adrià. “El que s’havia gravat era un grup de rock, de directe... i nosaltres vam agafar tot aquell material, li vam donar la volta i el vam convertir en el disc que és ara, que no té res a veure”.

Abans estàvem al món és un disc sens dubte més electrònic, però també molt més fosc que el seu predecessor. “El primer disc va ser com molt espontani, fèiem el que ens sortia. I en aquest hem volgut fer la música que ens agrada escoltar”, diu en Gerard. En Bernat ho corrobora: “Sí, jo crec que el primer disc és la música que ens agrada tocar, mentre que el segon és la música que ens agrada escoltar”. Els pregunto si en aquest canvi de sonoritat hi ha tingut a veure algun grup en concret que hagin estat escoltant i em responen que els gustos dels cinc membres de Bläue són molt eclèctics, però que en general es posen d’acord en la psicodèlia dels seixanta i els revivals dels vuitanta i noranta. De grups actuals citen Metronomy, Whitest Boy Alive i The Radio Dept. De fet, aquests últims van inspirar la producció del seu tema "El salmó".

Però tot i que sembla que entre els seus dos discos hi ha un abisme, hi ha dues característiques que es mantenen: la ràbia i un punt de bogeria: “per molt que intentem asserenar-ho tot, sempre hi ha un toc d’anada d’olla”, diu el Gerard.  El primer disc, sobretot fixant-nos en les lletres, destacava per cert surrealisme, característica que l’Adrià –cantant i lletrista- ha intentat evitar a Abans estàvem al món, on ha procurat que les lletres siguin més terrenals. Això acabaria resolent els dubtes que podríem tenir després d’escoltar temes com "Cinc homes de negre", "Dillinger" o "Fèlix Baumgartner". “'Cinc homes de negre' té cert enfoc terrorífic perquè està basat en el que he vist a les noticies, el món que ens envolta és terrorífic i jo només ho he escrit una mica en la línia d’una profecia. 'Dillinger' és una cançó anticrisi i 'Fèlix Baumgartner' és una metàfora que explica les expectatives d’èxit actuals... l’home d’èxit modern és el que es tira des de l’estratosfera”.

"El primer disc és la música que ens agrada tocar, mentre que el segon és la música que ens agrada escoltar"

Sala Apolo, primera parada

La presentació en directe d’aquest nou disc va ser el 14 d’octubre a l’Apolo [2] i m’expliquen que per a ells va ser un concert molt especial, perquè era una manera de tornar a veure el seu públic i constatar que el “retorn” de Bläue té sentit. A més, és ben sabut que on realment es venen els discos és als directes, perquè és el moment en què té lloc una vertadera connexió entre artista i públic. Si bé el debut el van presentar sota el paraigua de Discmedi, aquest cop no hi ha hagut cap discogràfica implicada i ells s’encarreguen al 100% de la distribució a les principals botigues de discos de Barcelona. Confessen que els agrada molt més així, sense discogràfica, tot i que sí que els agradaria trobar algú que pogués portar-los el management i la promoció.

Ara mateix estan preparant un calendari de concerts, però el procés és lent sense agència de management o discogràfica pel mig, perquè tot ho han d’administrar ells. De moment només em poden dir que estan planejant un bolo al Marula i que es plantegen tenir una mica més de visibilitat a les xarxes socials. Ara per ara només els podem trobar a Facebook, on tampoc publiquen regularment. Tots coincidim que actualment les xarxes socials són necessàries per als grups de música i que, tot i que la música en si hauria de ser l’única feina del músic, a hores d’ara l’administració de xarxes i la comunicació són indispensables si no vols passar desapercebut entre la gran quantitat d’altres artistes i grups.

Abans de finalitzar l’entrevista, però, em diuen que, tot i que algunes coses potser no han anat com esperaven, estan molt contents amb la feina feta. Han tret un disc que els representa i que els agrada i tenen un concepte del directe que volen oferir i de la música que volen fer molt clar. “Després de tant de temps tenim molt clar el que fem i el que volem i, de moment, això és tot el que necessitem”, aclareix l’Adrià.

"Per molt que intentem asserenar-ho tot, sempre hi ha un toc d’anada d’olla"