Bum i final

Cantant de Bonobos

“La vida és allò tan especial

que s’escapa de les mans

quan no tenim res més al cap

que la por de fer-nos mal”.

"La vida" – Nyandú

Roda de Ter ha estat sempre per a molts el poble del poeta, el de la fàbrica i les trenes de l’Elionor, el d’aquell “Aramateix” colpint-nos l’ànima amb uns mots que retronen dia rere dia dins d’aquells qui somniem un demà millor... “Tot està per fer i tot és possible”, escrivia Miquel Martí i Pol pensant en clau de país. Roda de Ter, sí. Certament aquesta població osonenca, acariciada amb delicadesa pel riu que li dóna nom, ha estat sempre en el mapa literari català no només gràcies al nom d’aquest il·lustre poeta sinó també al d’altres lletraferits i espadatxins de la ploma com Emili Teixidor i el seu univers literari. En definitiva, Roda és, sense cap mena de dubte, un marc incomparable on evocar tota la inspiració que un té, respirar profundament i gaudir-ne.

Sovint penso que cal deixar-nos emportar una mica per les emocions que destil·len cada lloc i cada moment. De fet, penso que l’essència d’arts com la música és aquest “ser efímer”, aquest haver d’estar al lloc i al moment adequat per gaudir-ne. I si us parlo de Roda de Ter, òbviament,  també he de fer referència al seu Teatre Eliseu mudat per a l’ocasió única que els Nyandú (grupàs de cap a peus de la Torre d’Oristà) van brindar al seu públic el passat 18 de novembre, juntament amb la Banda Municipal de Bellpuig, en la bonica clausura de la gira de presentació del seu darrer treball BUM! (Música Global, 2015). Un concert bonic perquè sí, dels que et fan sentir afortunat de ser-hi i feliç de saber-te gaudint de la música sense tabús ni complexos, a raig.  I aquest és, doncs, el motiu pel qual m’he decidit a escriure el que la meva pell va sentir durant l’hora i mitja que va durar el repertori.

Sóc “fan número 1” de la música sincera, de la feta amb el cor i pel cor. A més, em sumo al carro d’aquells que pensen que en l’actitud rau, en gran part, l’essència del que és “ser professional” i és que, ser professional és, des del meu punt de vista, més aviat una actitud que un estat vital que va més enllà del ja tòpic “guanyar-se la vida” i és que res és tan important com això: actitud, voluntat de ser sincer com els Nyandú en aquesta càlida nit de novembre on van donar-nos el més gran dels exemples. Gaudir de la música per fer-ne gaudir al públic, explicar qui ets amb contundència i cura a parts iguals, fent-te amic del públic a base de versos amables, connectant amb l’audiència estimant els acords i la guitarra. Per a mi, això és ser professional, això és viure la música.

Amb la Banda Municipal de Bellpuig d’escuders de luxe, el trio de la Torre va fer gala d’allò que sap fer i els dono les gràcies per servir-m’ho amb safata.  Aquell tan seu “m’encanta simplement” passà a ser l’himne de tots aquells qui érem a la platea i és que no hi ha altra manera de definir quan la música t’evoca a la felicitat més sincera, a la de veure gent apassionada liderant el panorama musical d’un país on ens cal precisament això: humiliat, esforç i passió.

I de camí a casa, el Ter, de fons, serpentejant entre meandres, semblava xiuxiuejar-nos infinitament que sí, que molt em sembla que ens tornarem a veure, segur. Bum i final.