El disc de La Marató
El disc de La Marató ha trobat la fórmula de l'èxit. També en el terreny musical. Ha trobat una línia a seguir de la què els seus creadors semblen no voler-se allunyar gaire any a any. Allò que funciona, millor no tocar-ho, que diuen. Aquesta nova entrega en torna a mantenir el format. Ens torna a moure per cançons carregades de força i de simbolisme. Peces perfectament seleccionades, però també amb un punt de risc que ajuda a fugir de tòpics.
Un any més, el disc aconsegueix connectar públics, generacions i estils completament diferents. I aquest n'és el major mèrit. Aconsegueix posar David Guetta al costat d'un cant religiós del segle XVIII o d'una de les balades clàssiques dels Rolling Stones i aconsegueix que tot això funcioni. L'àlbum manté un aire compacte, com un únic concepte, però aconsegueix unions gairebé antinaturals.
La veu poderosa de Mònica Naranjo ens dóna la benvinguda amb una producció a gran escala on s'acompanya de la Polifònica de Puig-reig, la Jove Orquestra Simfònica de Barcelona i la banda de gaiters Xuntanza de Catalunya. Una producció monumental d'aquelles que s'han convertit en marca de la casa del disc, però que ja comencen a no sorprendre'ns tant. Però Naranjo hi posa geni i caràcter. Es fa seva l'adaptació al català de "Amazing Grace" i l'interpreta des de l'ànima, posant el llistó molt amunt.
A partir d'aquí, la fórmula és coneguda. Hi trobem joves revelacions del país, com el duet format per Lydia Torrejón i Frank Montasell -que donen un aire intimista a l'exitosa "Viva la vida", de Coldplay-; la unió de Paula Grande i Animal -amb "Unchained melody"; Cybee, Clara i Maria Cambray -que es fan seva la balada dels Rolling "Angie"- o els terrassencs Pantaleó -amb l'adaptació de "Vespre", d'Els Pets-. Capítol a part mereix el tema utilitzat com a sintonia, defensat per Ramon Mirabet i Paula Valls, que tanquen el disc amb una adaptació brillant i carregada d'intensitat i emotivitat del clàssic de Peter Gabriel, "Don't give up".
Tampoc hi falten grans veus de l'escena espanyola. La soprano Ainhoa Arteta fa duet en aquesta ocasió amb el malagueny Pablo López, una de les últimes apostes del pop estatal, per adaptar un clàssic de la cançó italiana com "Vivo per ley". Una parella antagònica, però que dóna un molt bon resultat. Ana Belén, en canvi, opta per adaptar una peça pròpia convertida a "Des de la llibertat", una cançó que pren un nou significat i que desprèn coratge a cada vers. Recuperant les grans produccions, Sole Giménez dóna caràcter i personalitat a "Sense tu", l'himne adolescent de Teràpia de Shock, juntament amb instrumentistes del Taller de Músics i un grup coral format per mestres de música de les escoles catalanes, que aporten un aire èpic al final.
El disc de La Marató connecta amb clàssics de tots els estils -Peter Gabriel, els Rolling Stones, Andrea Bocelli...- però també amb els hits més actuals. Doctor Prats treuen tota la seva energia festiva i optimista amb "Les nits no moren mai", una adaptació del tema d'Avicci "The nights"; mentre que la madrilenya Edurne dóna veu a un altre dels grans DJs del momement, com David Guetta, amb una versió de "Titanium".
Entre els noms internacionals que cada any s'incorporen al disc, enguany ens toca mirar cap a Itàlia. El cantant Nek s'uneix amb l'organista Juan de la Rubia i l'Orquestra de Cadaqués per defensar "Perquè la vida és així" ("A whiter shade of pole", de Procol Harum), mentre que el trio de pop líric Il Volo s'atreveixen amb una balada d'alçada com "Whitout you" (traduïda per "Et queda tant per viure").
I encara queda lloc per dues perles. Joan Manuel Serrat ens obsequia amb una peça pròpia, una de les cançons més personals del seu repertori, com ho és "El teu àngel de la guarda" i Els Manolos ens porten la sorpresa, en majúscules, del disc. Els barcelonins s'atreveixen a portar el seu ritme gitano a un dels grans himnes de les pistes de ball, "I will survive", que sona més rumber que mai.
