Els Catarres

Sala Sidecar. Un espai petit, on com a molt hi entren unes dues-centes persones. Llums vermelles il·luminen el soterrani, li donen un toc familiar i acollidor a la sala. Quatre focus decoren l’escenari i els instruments destaquen per la senzillesa. Joves i no tan joves esperen impacients que el primer concert de la gira L’últim adéu comenci. Els Catarres han aconseguit moure més d’una generació. I és quan sona la música i en Jan Riera, l’Eric Vergés i la Roser Cruells surten a l’escenari, que el públic se sent privilegiat d’estar a punt de gaudir d’un concert únic.

Tothom canta al ritme de "En peu de guerra" i "Estels al vent", i resta a l’expectativa de saber quines cançons seguiran a les de l’últim disc, Big Bang (Música Global, 2015). Igual que els concerts de la darrera gira, els acompanyen la bateria, la trompeta i el trombó. Però aquest cop, tots sis comparteixen un escenari minúscul, que deixa notar la bona sincronia que s’ha creat entre els seus components. Sona la guitarra i a l’Eric no li dóna temps de començar a cantar, que el públic ja comença a entonar la lletra de "Tintín". I arriba el moment de gaudir de la veu femenina del grup. "Nit d’agost" sembla que transporti a la Roser a alguna altra dimensió, que mentre canta tanca els ulls i s’emporta el públic amb ella tant lluny d’aquí. Els èxits dels d'Aiguafreda i Centelles no paren de sonar: "Jennifer", "Tokyo" i "Cor caníbal". Els Catarres estan recollint tot el que han sembrat durant aquests últims sis anys de recorregut.

Després de tants concerts, és avui, a la Sidecar, quan per fi els acords de "Lluna Nova" sonen en directe. L’èmfasi en la bateria i el ritme rock fan que els versos de la cançó semblin uns altres i prometen, a cops de baqueta, que avui tot és possible. La segueixen "Odissea" i "El setge", on es pot veure més d’una llàgrima i una estelada entre la gent. I deixant enrere aquest toc més sentimental, és impossible no moure els peus amb els ritmes de rumba d’"Invencibles". És el torn de les presentacions, allà on deixen veure la complicitat de tot l’equip i no s’obliden de ningú. Tècnics de so, productors i merchandising reben l’aplaudiment del públic agraït per fer que aquell concert fos real. També hi ha lloc per anècdotes, i és que en Jan comenta que fa uns anys, quan vivia a la Reial, tenia l’entrada prohibida a la Sala Sidecar. I ara curiosament, uns anys després, és el lloc escollit per iniciar aquesta gira de comiat.

Tampoc s’obliden dels seus inicis, "Els amants de Sant Joan", "La Festa Major d’Aiguafreda" i "Vola amb mi", les quals el públic també se sap de pe a pa. I quan sembla que el concert s’ha acabat, els crits de no n’hi ha prou animen al grup a tornar a sortir a l’escenari. Amb les piles carregades escenari i platea vibren amb el so del banjo i la tonada de "El mon és teu". Però el moment màgic de la nit és quan sona "La porta del cel", tothom es deixa emportar per les notes de la cançó i s’embriaga amb la dolça veu de la Roser. És aquí quan el concert s’acaba, però amb la promesa de què això no és un adéu per sempre. Si no que tornaran.