Matthew Tree

Senzillament, una de les millors cançons d'amor que he escoltat mai. Quan la poso, la pressió arterial baixa i la serotonina flueix a dojo.

Hi ha hagut moltes cançons que intenten parlar de la infància (un exemple molt recent seria 'The Velvet Trail', de Marc Almond) però normalment no poden evitar un to sentimental que pot arribar a ser embafador. Aquesta cançó evoca la infància a base de quatre imatges molt concretes, esquiva qualsevol tipus de sentimentalisme i així mateix ens porta cap a la infància per la via directa.

Sempre que sento aquesta cançó em recorda 'Forever Young' de Dylan: és una cançó que celebra la precarietat però també la promesa immensa que comporta el futur. La lletra és adreçada a la gent jove, però es pot escoltar força més enllà de la cinquentena, ja que si que ens queda ni que sigui uns quants anys més, sempre hi ha la possibilitat que tinguem sort, malgrat tot.

Tots l'hem conegut, aquest home, però mai no ha estat descrit amb tants detalls - tendres i grollers alhora - com ho ha fet l'Albert Pla. Aquesta cançó és un bàlsam en estat pur per a aquells moments en què ens sentim traíts, cornuts, abandonats o sols a seques.

La combinaicó de la música de 'Knockin' on heaven's door' amb un poema d'en Verdaguer que parla del cel i els estels i la veu controladament apassionada d'en Cassasas. En fi, una cançó sublim. I 'sublim' segons el diccionari, vol dir: 'allò que suscita una emoció pregona per la seva altíssima bellesa i immensa grandesa'.

Una cançó alhora acèrbica i còmica i volgudament pseudofilosòfica que té lloc íntegrament a la barra d'un bar. I el bàrman es diu Mateu, un detall que per alguna raó sempre m'ha fet gràcia.