Cesk Freixas

Alguna cosa anava malament. Cesk Freixas sortia sol, capcot i sense guitarra. "Aquest serà el concert més difícil de la meva vida", sentenciava amb la veu trencada. Amb aquella veu de qui està fent un esforç sobrehumà per poder articular cada paraula. Davant el silenci glaçat que inundava la sala, ens informava obertament de la mort del seu pare feia, encara no, vint-i-quatre hores. "Segurament el més lògic hauria estat suspendre el concert", reconeixia. Però per respecte a l'ofici, al públic i al seu pare, explicava que no ho havia volgut fer. Que volia pujar a l'escenari i convertir el concert en el més especial de les nostres vides.

Un sentit aplaudiment trencava el silenci mentre Cesk Freixas s'enfundava la guitarra i començava a entonar els primers acords d'"Et dono casa meva". Compartir la notícia semblava haver-li tret un pes de sobre. Gemma Humet i Meritxell Gené l'escudaven, i feien més fàcils els primers instants d'un concert complicat. De seguida entrava també la banda. I seguien les col·laboracions. Ara era Pau Alabajos qui l'acompanyava amb "Abril de 1984". De sobte, la sala es llançava a cantar "Que no et falli mai la sort" i la connexió entre públic i cantant assolia una intensitat difícil d'explicar. "Jo estic bé, no patiu. La música cura" ens tranquil·litzava a mesura que avançava el concert.

Tot d'una, la banda tornava a deixar-lo sol. Aquesta vegada amb el seu inseparable Víctor Nin, amb qui recuperaven "La samarreta", d'Ovidi Montllor. I seguien desfilant amics. Amb Roc Casagran compartien versos de Pere Quart i recordaven Lluís Companys mentre que Jordi Montañez defensava en solitari "No tenim por". Un dels moments de la nit, però, arribava amb "Brindo per tu". Sergi Carbonell (Txarango) s'asseia al piano per reproduir la melodia que es pot sentir en disc però que molt pocs havien pogut sentir mai en directe.

Arribàvem a la recta final i "La petita rambla del Poble Sec" posava el teatre dempeus per primer cop. "I penso quina sort tenir cançons, per explicar-te que a vegades sóc al fons, i treure l'energia necessària, per lluitar i sobreviure, en aquest maleït món". Cada vers semblava prendre un nou significat, un significat més intens, més emotiu, més profund. Era una nit carregada de sentiments, però el cantant sabia imposar-se i defensar amb tot el respecte i professionalitat unes cançons que segurament eren més difícils de cantar que mai.

Amb "L'arbre del demà" s'acomiadava i tornava, només, per fer un únic bis: "Imparables". El públic es fonia en una ovació infinita i tots els col·laboradors s'enfilaven a l'escenari per posar punt i final a un concert únic. Però Cesk Freixas ens feia callar i ens anunciava una última cançó. Ell sol, sense micro, des de davant de l'escenari. "Una cançó que al meu pare li encantava". I entonava "Al meu país la pluja", de Raimon.