15 anys d'Acústica

L'Acústica de Figueres exhibia múscul per celebrar els 15 anys de vida. Enmig de dubtes sobre la seva continuïtat -el seu director feia pública fa uns dies la seva "preocupació" en una entrevista al setmanari Empordà-, el festival volia reivindicar el seu paper i ho feia amb un espectacle que agrupava fins a una dotzena d'artistes de primer nivell. Des de Sopa de Cabra i Lluís Gavaldà fins a Els Catarres passant per Albert Pla, Mishima o Joan Dausà. Un cartell eclèctic i intergeneracional que volia plasmar en prop de dues hores 15 anys de festival amb alguns dels grups que l'han fet créixer.

Elefantes eren els encarregats d'obrir la nit amb èxits com "Te quiero" o "Azul", una peça que havien gravat a escassos metres de dsitància. Ernest Crusats (La Iaia) els prenia el relleu acompanyat de Mazoni, que li faria els cors a "Declaració de principis" abans d'entregar-se a la potència electrònica que desprèn "A.I.L.O.D.I.U.". L'inici del concert ja deixava entreveure una agilitat que a priori semblava impossible tenint en compte la multitud d'artistes que havien de pujar i baixar de l'escenari. Però Josep Thió i Valen Nieto (els dos directors musicals de l'espectacle) van sortir-se'n i van aconseguir trenar un concert que no perdria el ritme en cap moment i que aconseguia mantenir la unitat sense caure en la monotonia. Del que no es van poder escapar del tot va ser dels problemes tècnics que deslluïen l'actuació de Dolo Bertran i feien que "Lola", el gran èxit de Pastora, no despertés l'eufòria que feia preveure l'ovació amb què va ser rebuda l'artista.

Sanjosex era l'encarregat de tancar un tram inicial marcat pel pop nascut a principis dels 2000. I és que l'ordre de les actuacions estava cuidat al mil·límetre. Perfectament pensat per entendre l'evolució musical dels últims anys (tot i que, inevitablement, hi faltaven noms) i, alhora, per jugar amb els tempos i mantenir el públic connectat en tot moment. De la pausada "Temps o rellotge" del bisbalenc es passava a l'entrega juvenil d'Els Catarres, que s'atrevien amb una més que millorable versió d'"Alegria", d'Antònia Font. El grup redirigia el rumb de l'actuació en tornar a la zona de confort. Amb dues guitarres elèctriques, teclat i baix elèctric i sense secció de vents ni contrabaix, "En peu de guerra" prenia un aire completament diferent a l'habitual, però el grup sabia defensar-lo amb prou solvència. L'organització havia volgut dotar el concert d'una uniformitat musical, apostant per una banda fixa durant pràcticament tota la nit, i això provocava que algunes cançons modifiquessin per complet el seu vestit habitual. 

Amb el públic més deixat anar, Albert Pla portava el deliri amb "Juerga catalana". Els problemes de so, però, tornaven a aparèixer després d'uns moments de treva i feien pràcticament indesxifrable "El lado más bestia de la vida". Les revolucions baixaven novament amb "Homes i dones del cap dret", de Quimi Portet, però l'entrada a la recta final del concert les tornava a augmentar i convertia la Rambla en un immens karaoke. Primer de la mà de Mishima i després de Joan Dausà i el seu "Jo mai mai". "Bon dia" portava l'eufòria més desfermada a Figueres i, a més, hi sumava el morbo de veure Josep Thió (Sopa de Cabra) acompanyant amb la guitarra Lluís Gavaldà.

I el final, l'esperat. Sopa de Cabra, que semblen haver trobat la fórmula de l'eterna joventut, hi posaven l'apoteosi final en forma de grans hits com "Camins" i, evidentment, "L'Empordà". I com a cirereta, un últim gir en el guió. Amb tots els músics dalt de l'escenari i fent els cors, Quimi Portet feia sonar "La Rambla" per posar punt i final a un espectacle que havia sabut complir amb les expectatives i que, a poc a poc, havia resolt els problemes tècnics.