Màia

Dos avions que mai aterren sobrevolen el camí verd que em porta cap a la terrasseta de la Casa Baumann, precisament a Terrassa. L’escenari és breu i l’espai també, i íntim, familiar, però obert. Els músics, després de saludar uns quants dels assistents i firmar algun autògraf a alguna de les nombroses criatures assistents al concert, es disposen a enfilar-se a la plataforma. Obren, així, el concert amb dos cançons la història de les quals m’agradaria conèixer millor el significat: “Alaska i tu en un paspartú” i “Alaska i jo en un dolç insomni”.

Entre fulles i sons, i amagats rere les ulleres de sol, els tres músics toquen relaxats diversos temes dels seus dos cds. Crida l’atenció, però, l’actitud de la Marina Prades, que es deixa veure ballant, tocant el violí i cantant d’una manera molt viva, molt passional. Amb una veu neta i potent, preciosa, ens explica històries de coses petites, de persones que caminen, i gaudeixen del camí.

De fet, la música de Màia és una música que camina, que avança, que es mescla amb el vent i la llum. Suposo que és una concepció força subjectiva, però per a una servidora és d’aquella música que encaixa: cada acord, cada nota, cada so, convida al següent. És bonica la seva música, és suau, de color de fusta.

Però bé, deixem-nos de divagacions i tornem a la matèria. Sonen temes molt diversos, com deia, dels dos discs de Màia. Entre ells, “La boira que va durar mil anys”, “Feliç quan parlo sol”, “Com você dentro”, “Mai” o “A contrapeu”, nou single del grup. Toquen també una cover, la de “Chandelier” de Sia. És, però, el tema que ha de tancar el concert el que és acollit amb més energia, amb més mans picant i més fort: “Aftersun”.

Els forts aplaudiments, però, demanen més música. “En voleu una altra? Vinga, va, farem bruixes!” Bruixes i, quan acaba, l’última cançó, ara sí, del concert, “L’últim swing”. “Sé que només ens queda un swing, potser val més així” diu la cançó. No, no val més així. De fet, em sembla indiferent que sigui la darrera peça del concert, perquè aquesta música no acaba quan deixa de ser interpretada. Aquesta música parla de i és de coses tan petites i tan boniques que és impossible que acabi simplement per deixar de ser reproduïda. És de pinzellades.

Pinzellades, com el nen que s’enfila per l’esquena del seu pare, com el glop de cervesa que fa aquell home, com la cambrera que dona les gràcies, com els llavis vermells de la noia de damunt l’escenari, com el nen amb la samarreta de Star Wars que es queda mirant els músics des del carrer, tot movent el cap. Com la nena petitíssima que balla descalça sobre un bassal d’aigua que ella mateixa ha fet, tot repetint “la la la la”.