Hem d’aprendre a crear missatges per a la igualtat… des de la diferència

Cantant de Roba Estesa

Canto perquè m’agrada, em realitza i m’empodera. Escric perquè penso que mai ningú s’ha preocupat de dir coses que a molta gent ocupen… aproximadament ocupen la meitat de la població.

On són les nostres realitats? On és la diversitat que enriqueix el dia a dia del jovent, de les persones? La veritat és que no la trobo per enlloc, i no entenc com tothom està tan content, cofoi i compromès amb el panorama musical català si no ens representa.

Partim del fet que les identitats es construeixen d'acord amb uns referents. Però, com podem identificar-nos en una masculinitat cis-heternonormativa imperant? Quan i on es reprodueix el meu context de persones amb diferents orientacions sexuals o relacions de gènere diverses si dalt dels escenaris només hi ha homes parlant des del punt de vista dels homes i seguint les doctrines socials que se'ls ha fet construir com a homes?

Primer de tot, crec que ningú dubtarà que el món de la música està masculinitzat i sexualitzat: els homes predominen en aclaparadora majoria quan a les dones se'ls reserven llocs de cantant o corista, en pocs casos d'instrumentista (vegeu l'article de l'Anna). Així doncs, en un món on ens guiem pel que veiem, si alguna cosa no es veu (i no som només les dones, parlem també de persones transsexuals, intersexuals, totes aquelles que decideixen del binari home-dona, i també les que no entren en els paràmetres "home", "blanc" i "de classe mitjana"; també persones amb diversitat funcional o discapacitades queden desqualificades del top català) es considera que allò manca d'importància i d'interès. Però, no són aquestes les nostres realitats?

I ara parlem d'aquells que pugen a l'escenari en nom de totes. Aquells que es consideren revolucionaris, trencadors, alliberadors... Com pot ser que tenint conquerit i conscienciat ja en el més essencial el reconeixement explícit de la igualtat hàgim encara de parlar d'això? Doncs perquè qui parla, canta i explota missatges està en un punt de privilegi i mai ha hagut de preguntar-se-les, aquestes qüestions. La clau per entendre aquest conflicte és comprendre la principal trampa de l'ordre social per legitimar les desigualtats: ensenyar a tots els seus membres a mirar el món a través de la mirada particular de qui té el poder. Aquest punt de vista serà la veritat que aplacarà la subjectivitat de totes les persones i, com bé va expressar Fannon, en relació amb les "rasses" blanca i negra, el grup subordinat adopta la màscara del grup dominant, reprodueix el seu discurs i les seves veritats, la seva manera d'entendre la realitat, encara que per sota aquella màscara segueixi existint una pell negra o un cos de dona que experimenta que el que li passa i pensa no coincideix amb el que el discurs que reprodueix diu que li ha de passar a tots els éssers humans.

I això és el que trobem en les lletres que se'ns graven i arrelen en el cap i en el cor. Les lletres que se'ns proposen no reflecteixen de forma adequada la nostra realitat, fins i tot algunes la distorsionen o amaguen. I continuem cantant-les, visions optimistes o despreocupades de la vida que ens haurien de representar a totes, històries d'amor desafortunades o meravelloses que perpetuen un amor romàntic inexistent, cançons de revolució que només apel·len el poder en qüestions polítiques, crítiques a la corrupció eclesiàstica, etc. Existeixen i coexisteixen moltes situacions i vivències variades i contradictòries i de tot això haurien de partir les cançons, perquè del contrari, ignoren les articulacions complexes d'aquest món, neguen les possibilitats de transgressió, menyspreen les experiències de totes i tots, lluny d'ajudar-nos en la construcció harmònica del nostre ésser individual i social, el bloquegen i el curtcircuiten. Generen confusió, desconcert, neurosi, ràbia.

La música i les cançons són dels principals aliments emocionals dels quals ens servim. Des de ben menuts, tant melodies com lletres vertebren el nostre sistema simbòlic de relacions interpel·lant profundament les emocions. I és que cadascuna és un encenall inextricable de sentiments, pensaments, raons i s'ha d'admetre que la subjectivitat pesa més que les eleccions racionals, per ser intenses i directament relacionades amb l'experiència. I que, per tant, hem de deixar de banalitzar i començar a conscienciar-nos de com afecta qui escolta el que diem.