Les Anxovetes
L’Afolí de la Sal de l’Escala és un bon marc per a concerts de petit format. Amb capacitat per a unes 100 persones i una bona acústica, permet apropar l’espectador al grup sense crear sensació de claustrofòbia. En aquest marc, dins del festival PortalBlau, va començar, amb 30 minuts de retard, el concert de Les Anxovetes, el grup de moda d’aquest estiu en el món de l’havanera.
I que estiguin de moda és normal; ara per ara són un dels grups d’havaneres de més qualitat del panorama musical. Tant les veus (Marta Pérez, Tona Gafarot i Montse Ferrermoner) com els Seitons que les acompanyen (Xicu Rovira a la guitarra i Xevi Pascual al baix, sense oblidar Salva Gallego a l’equip tècnic) són d’una qualitat i una professionalitat que ja voldrien molts dels grups d’havaneres que corren pel nostre país.
Les Anxovetes fan estimar l’havanera encara que no sigui el gènere musical que triaries en escollir un recital. Repertori clàssic, molt clàssic, però d’una qualitat que impressiona. Segur que el concert agrada a tothom: persones que busquen allò de sempre, amants de la bona havanera i públic menys entès, que només vol gaudir d’un espectacle bo. Els aplaudiments sincers del final, quan ja havien anunciat que farien dos bisos i només dos, mostren que si actualment hi ha un grup emergent en el món de l’havanera, són elles.
L’estructura de l’espectacle estava marcada pel maridatge de vins proposat pel celler Martí Faixó. A tres vins, li corresponien tres parts. La primera, acompanyada d´un blanc potent, va servir per presentar “Mare, vull ser pescador”, “La barca xica”, “Rosina” i el tema propi “El viatge”. En la segona, degustant un negre de la terra, vam poder escoltar l’excepcional “Tornaré”, “La balada d’en Lucas” i un altre tema propi, “La mare del mar”. En la tercera part, molt dolça, Marti Faixó ens proposava una garnatxa per acompanyar “El canó de Palamós”, “Lola, la tavernera” i la que crec que és la més aconseguida de totes les seves interpretacions, “Havaneras de Cádiz”. Tal com havien anunciat, només dues peces com a bisos, la sardana “Oh, quina tristor” (versionada també per Germà Negre) i la imprescindible “La gavina”, que amb la veu de Les Anxovetes no sembla tan clàssica, tan clàssica.
En definitiva, a partir del classicisme més absolut, reinterpreten l’havanera amb una qualitat musical i vocal fora de dubte, que fa que doni gust escoltar unes peces que potser ja teníem una mica avorrides en el nostre imaginari musical. I una curiositat final: per què actuen sempre descalces?
