La Pols i l'Era

El seny i la rauxa. Dues coses ben nostres però també ben oposades. Ben oposades però també recíproques, una nodrint-se de l’altra. Costa d’imaginar què és La Pols i l’Era, però jo, advertit pel refrany amb el qual juga el nom d’aquest Frankenstein de la música catalana, vaig decidir anar-los a veure a l'Auditori de Barcelona per saber-ho.

“Si no vols pols, no vagis a l’era”, en definitiva, no deixa de ser una hòstia al mig de la cara. És com qui et diu: “Si no vols rebre, no em provoquis”. Ja t’ho avancen. Si vas a l’era, tindràs pols. Doncs en el fons, La Pols i l’Era també és força això. I jo vaig anar a l’era.

Anem per pams. Jo arribava a l'Auditori, sabent el mateix que imagino que sabien tots els qui van omplir-ne la sala petita a vessar: dos músics esperpèntics, Guillamino i Oriol de Balanzó, s’uneixen per escriure temes en català a partir de clàssics dels seixanta i per tocar-ho en directe fitxen una banda collonuda: Toni Molina (bateria), Gerard Cantero (baix), Jordi Rodalé (teclats), Genís Bou (saxo, flauta) i Laia Alsina, Maria Cirici i Laura Pau (cors).

D’acord, fins aquí, entesos. Però llavors ja s’emboliquen. Per augmentar la banda, i a mode de protagonistes, una dotzena de músics catalans, amb rerefons suficient ja de per si, tots junts en un escenari: Ernest Crusats (La Iaia), Eduard Gener, Èric Sueiro (The Saurs), El Gordo del Puru, Francesc Burrull, Joan Colomo, Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Lita Torelló, Martí Sales, Núria Feliu, Núria Graham i Òscar Dalmau.

Un cop tenim la mescla toca posar-la en directe, i fent justícia al mateix eclecticisme de la plantilla, l’espectacle no serà menys aprofitable. Primer de tot, la posada en escena; atrevida però efectiva: una barra de bar i uns sofàs a banda esquerra per donar descans mentre es fan un gintònic als qui no els toca cantar, i a la banda dreta, hi ha els músics. Dos estrats marcats, però on passen coses per igual, ja que els dos mestres de cerimònies, Guillamino i De Balanzó, s’hi acosten constantment per escollir quin dels cantants de renom surt a cantar la cançó següent. Amb elegància però amb potser massa quotidianitat, deambulen per la barra del bar per interrogar aquests protagonistes mentre deixen anar alguna broma que es converteix en el més feixuc de l’espectacle.

Les cançons. Arribem a la joia de la corona. Músics a lloc, i a cada peça del repertori, als micròfons, individus diferents. I aquí hi ha la màgia de la nit. Després d’alguna cançó en format solista per part de Colomo, de la Graham, d'El Petit de Cal Eril o del mateix Guillamino, comença la festa.

Suposo que el plantejament teòric de Guillamino i De Balanzó en iniciar el projecte, més enllà de rescatar cançons velles i actualitzar-les, en aquest mateix fil, també era unir artistes de diferents generacions. No sabia, però, que ho farien tan bruscament però alhora d’una manera tan extasiant.

La Núria Feliu i l’Òscar Dalmau cantant rock; Francesc Burrull i El Gordo del Puru, cantant rap i donant-ho tot; Lita Torelló i Ernest Crusats, cantant una cosa que no sabria catalogar, però com si fossin “el príncep i la princesa del ball de final de curs”; Martí Sales i Núria Graham, duet Tristany i Isolda postmodern, cantant una cançó discoremix de Wagner i de Carly Rae Jepsen "Call me maybe". Ostres, coses molt estranyes, però tan divertides!

Si bé és cert que alguns temes fregaven ser un pèl massa atrevits, d’altres brillaven per la seva genialitat, potser no tècnica però sí formal. En tot cas, jo em quedo amb la sensació de després del concert. Més enllà de la intencionalitat amb la qual es crea aquest projecte, no és cap altra cosa que un homenatge a la música catalana, que és cert, es podria fer (i ja s’ha fet altres vegades) més elegant, formal i seriós, però perdria essència. Perdria essència perquè, deixant de banda les generacions que engloba aquest projecte, no n’hi trobo cap que estigui menys sonada i sigui menys kafkiana que l’anterior. No sé si és cosa de bogeria dels músics o dels catalans en general, però acceptem-ho, la nostra música és surrealista, i això de La Pols i l’Era, una celebració surrealista de la nostra música.